Votem “sí”, però diguem “no”
No sé quines són les virtuts del vot en blanc. Suposo que en deu tenir alguna. Avui és dia de reflexió. I per primera vagada em sento perplex. Estic en blanc. No sé per quin cantó tirar. Em sento més representat per les persones que s'han manifestat a la plaça de Catalunya que pels líders que no sé de què parlen. Més a prop de les tendes de campanya que de la campanya electoral. No sé què hem fet per merèixer això. Però alguna cosa no hem fet prou bé per trobar-nos com ens trobem. No veig ningú content. I els que exterioritzen la seva alegria no acabo de saber per què estan alegres. Pensen guanyar? Guanyar què? Guanyar les pèrdues? Administrar els deutes? Eixugar-los a base d'endeutar-se més? Què els impulsa a voler governar el desgovern en què vivim immersos? Francament, no ho sé. Les ganes d'entrar en campanya devien ser ganes de tirar-se els plats pel cap. I ni això, no han pogut fer. Perquè a l'hora de fer-ho, s'han trobat que no hi havia plats. Fins ara no s'han adonat que mengen tots en el mateix plat. Són més amics que no sembla. Encara no hem votat, i ja estan pactant a la nostra esquena. Doncs bé: per què no dedicaven directament la campanya a discutir (coram populo) els possibles pactes que, vulgues que no, ja tenen previstos en funció dels resultats? No hauria sigut més honest això que no pas la praxi del maniqueisme en voga? No ho veuen que, si el dolent sempre és l'altre, això vol dir que de dolents ho són tots? No ho veuen, quan s'han de retractar? I si ningú no es retracta, abans no sigui tard, aleshores de què es tracta: De voltar el que no es retracta? I si ningú es retracta, es pot saber qui hem de votar? El menys dolent? Petit consol! I no obstant això, estic plenament convençut que podem, després de complir el deure d'anar a votar, fer sentir el nostres descontentament. A més del vot, també tenim veu. Veu i vot, les dues coses són igualment importants. D'aquí ve que el fenomen que s'ha produït representi en si mateix una esperança. Ens haurem de manifestar tantes vegades com convingui, fins que s'aconsegueixin els canvis necessaris. Llistes obertes, per exemple. Una manera molt noble de poder dir “no” a qui no es mereixi estar inclòs e les llistes. Votem “sí”, però diguem “no”.