Maig del 68? Plaça Tahrir?

Em sap greu dur la contrària, però em resisteixo a aplaudir alegrement el moviment aquest d'indignats que ens té ocupats des de fa dies. Tertulians, opinadors i especialistes de tota mena –i candidats a les eleccions de demà, per si poden rascar-hi algun vot, és clar– en canten les excel·lències. Acusin-me de curt de mires i de no estar veient que davant meu hi tinc un Maig del 68 o una plaça Tahrir, però a mi tot plegat em genera unes quantes certeses però sobretot alguns dubtes. A banda d'esperar que a hores d'ara el conseller Puig i els seus Mossos hagin tingut –i tinguin fins demà– el seny que no ha tingut la Junta Electoral Central, no tinc cap dubte que molts dels manifestants indignats tenen raó. Tot plegat és el fruit del que hem fabricat: una generació que ho té –i ho tindrà– tot molt més complicat que fins ara i que ha crescut encoixinada per una bonança econòmica que s'ha esmicolat com per art d'encanteri. I de la ràbia que crea un sistema financer que ens ofega a tots i cadascun de nosaltres, i que ho fa amb la complicitat i els diners del govern mentre presenta balanços milionaris. Tot això és cert i fa ràbia, i potser el que era estrany és que no hi hagués hagut abans cap brot com aquest. Però que coincideixi en això no vol dir que estigui d'acord amb algunes reivindicacions. Sobretot quan sento dir que això no és una democràcia (si fins i tot deixem que es presentin partits xenòfobs!), que els polítics haurien de cobrar el salari mínim interprofessional i que cal un sistema electoral de circumscripció electoral única. Saben el que diuen? La democràcia de veritat que reclamen és aquesta? La de la Loapa? La del PP i el PSOE? Mare de Déu!