Les cireres digitals

No és fàcil centrar-se en altres esdeveniments i apartar l'atenció de l'onada que ha crescut incontenible durant tota la setmana. A casa, lluny de la Puerta del Sol, lluny també de la plaça de Catalunya barcelonina, aquests dies s'ha viscut la indignació d'una altra manera. Des de la finestreta digital que ja pràcticament s'obre a totes les llars, l'enuig solitari i amarg que ens havia deixat la crisi i les seves circumstàncies ha trobat el consol de les complicitats distants. Treu el nas pel Twiter –m'han dit– i veuràs els missatges com van i vénen, multiplicant-se, reafirmant-se, alçant-se coratjosos damunt d'una legitimitat que ha anat augmentant a mesura que passaven les hores, guanyant una força espectacular que juraria que no és altra que la força de la raó. La xarxa i els seus procediments; la velocitat, l'agilitat, la llibertat que encara hi senyoreja, ha permès saltar els obstacles d'uns canals de participació pervertits i dels mitjans de comunicació majoritaris, on es propaguen discursos complaents, allunyats de la desesperació de tantíssima gent, capturats per les esclavituds de la menjadora, per les mesquineses del combat polític, per la tensió excessiva sobre el propi currículum. Ha calgut fer un salt, es veu, per damunt de tot això que hauria de representar-nos i d'explicar-nos el món i les seves possibilitats, per poder exclamar que no pot ser que la majoria s'hagi d'empobrir a diari mentre la riquesa creix, ni que quedi tanta gent en el camí mentre una minoria escala per la llista Forbes, ni que la protecció social que ha de garantir la justícia i la convivència s'escurci mentre els consells d'administració de les grans empreses fan manetes amb la classe política, a vegades per sobre i a vegades per sota la taula. No pot ser que l'atur i els beneficis augmentin a la vegada, ni que els que van desencadenar la crisi no només n'hagin sortit impunes sinó que determinin les polítiques draconianes que hem de seguir, que justament són les més proclius als seus interessos. Cal agrair a les meravelles digitals que tants cors solitaris hagin descobert a les places aquesta munió impressionant d'ànimes bessones. I li hem d'agrair, també, la possibilitat d'internacionalitzar-se, perquè és impossible combatre des de l'interior de tantes fronteres un adversari que no en respecta ni una. Ja sé que criden contra la classe política però el que estem contemplant no és una expressió antipolítica, buida, perillosa i de gent immadura com deien aquest dia per la ràdio sense encertar-ne cap. La defensa dels drets, de la dignitat i de la justícia, l'esforç per situar-la per damunt de les crueltats de l'economia, és la veritable política, no aquesta lluita pel poder sense altre objectiu que abastar-lo i envellir-hi. Això és donar-li sentit i vida, i disculpin l'entusiasme que ja sé que aquí, si no el generen les glòries esportives, té mala reputació, però encara que les expansions d'aquest temps de les cireres no ens permetin abastar les promeses de felicitat que anuncien, com a mínim s'haurà entès que no som estúpids.