A curt i mitjà termini
Tant en economia com en molts moments de la nostra vida que no tenen res a veure amb l'economia, hem d'escollir entre el curt i el mitjà termini. Dit d'una altra manera: hem d'establir prioritats. Hi ha coses que no poden esperar i les hem de fer immediatament, i d'altres es poden fer al cap d'uns mesos o d'uns anys. En el sector sanitari, una apendicitis requereix una intervenció quirúrgica immediata perquè t'hi jugues la vida, i en canvi una hèrnia inguinal –parlo per experiència– es pot arrossegar mesos i alguns anys amb un risc relatiu, tot i que amb molèsties considerables. En el món econòmic, les empreses privades i públiques han d'atendre abans que tot el pagament del salari dels treballadors i, en canvi, la construcció d'una carretera o d'un tram de ferrocarril d'alta velocitat, per exemple, es poden ajornar.
L'establiment de les prioritats és un punt fonamental de qualsevol política de govern. Tots els agents socials –sindicats, patronals, consumidors, partits polítics, món de la cultura i de l'ensenyament, entitats territorials i sectorials– defensen legítimament els seus interessos, que no coincideixen amb els dels altres; si més no, en el temps i en l'ordre de prioritats. Però és el govern qui n'ha de decidir i assumir responsabilitats. El que ha de quedar clar, però, i especialment en moments de crisi econòmica –menys ingressos per al sector privat, però també per al sector públic–, és que no hi ha cap bóta de Sant Ferriol que ragi sempre, i que el mitjà termini –solucions ajornades– s'imposa en el seu conjunt. La societat ha d'entendre majoritàriament que d'on no n'hi ha no en pot rajar i que la bóta només rajarà si augmenten els ingressos, que vol dir el consum, que vol dir la facturació de les empreses, que vol dir l'ocupació, que vol dir l'augment de la demanda, que vol dir els ingressos i tornem a començar. És un cercle complex, un peix que es mossega la cua, que s'ha de trencar com sigui. Els comptes del govern de la Generalitat o del govern espanyol no difereixen gaire dels d'una família normal: has de saber de què disposes i aleshores fer una previsió sobre com gastaràs els diners i establir prioritats: abans que res, l'alimentació, habitatge, vestit, educació i sanitat; en darrer terme, l'oci. Però el que ha de quedar clar per a tothom és que hi ha moltes coses que no es poden fer ara com ara perquè no hi ha diners ni capacitat d'endeutament. Es poden buscar els responsables d'aquesta situació però no es pot discutir què s'ha de pensar a mitjà termini quan es demana –avui dia tothom exigeix– el que fa il·lusió.
L'economia catalana té un potencial considerable. Tenim el dret i fins i tot el deure d'il·lusionar-nos. Entre tots ho podem arreglar però també és veritat que entre tots ho podem ensorrar. Hi ha una paraula lletja que es diu demagògia que es defineix així: política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d'acció impracticables. Promeses i programes impracticables a curt termini, hi afegeixo.
