Democràcia i carrer

Setmana moguda, com hi ha món. Després de l'esclat de les flors –una mica pansides per la crisi, tot sigui dit– els carrers de la ciutat s'agiten per la campanya electoral i les protestes socials. Política per dalt i per baix, com ha de ser. Els candidats provant d'oferir esperances des dels seus programes –els que en tenien– o atiant greuges antics i odia larvats. Els ciutadans –sanitat, ensenyament, estudiants– maldant per aturar les retallades pressupostàries que tothom sap inevitables, però que ningú sembla disposat a entomar en la part que li pertoca. Tantes raons contradictòries a l'hora d'establir prioritats!!

I, una mica de lluny, la sorprenent revolta de l'anomenat 15-M, que ha omplert les grans places de les ciutats de jovent indignat demanant una equívoca “democràcia real”, que ningú no ha sabut encara concretar en propostes entenedores. S'ha comparat el moviment amb el maig francès, però també amb les grans manifestacions del nord d'Àfrica, molt més pròximes en el temps. Jo em decantaria més per aquesta darrera opció: la gent protesta contra una crisi que no ensenya encara una sortida clara i de la manca real d'oportunitats. Es parla d'una generació perduda. Cal entendre que un país com Espanya, amb cinc milions d'aturats, és un escenari procliu a generar protestes i demandes de canvi. Si no fos per la xarxa de protecció que representa el tramat que formen la cohesió familiar per una banda i el treball submergit per l'altra, la crisi hauria esclatat molt abans i en uns termes molt més durs i contundents. Al nord d'Àfrica la situació és incomparablement més greu perquè els falta aquesta xarxa, tenen una taxa de natalitat important i viuen sota règims totalitaris. Ells sí que poden demanar democràcia real.

També podríem trobar elements que ens fessin pesar en el Maig del 68. Desengany de la política democràtica, indignació contra el poder de la banca, rebuig del sistema social, idealisme àcrata, coincidència de treballadors amb estudiants, lluita d'eslògans... Per ara sense violència, que ja és un què. Diu molt tant dels agitadors com dels governants. Precisament perquè uns i altres estimen la democràcia cal que el diàleg presideixi les confrontacions. El dia que quatre eixelebrats –que sempre se'n troben– aconsegueixin instal·lar-se entre la massa pacífica, tot es pot complicar. Ja em sorprèn tanta calma.

–I les eleccions?

Del resultat de les eleccions no us en parlaré. Sé que han estat justes, que el vot del poble sempre és equànime. Esperem que els partits i els polítics –tan criticats– siguin capaços d'administrar els vots rebuts, la victòria o la derrota. La democràcia real és això, sobretot.