La prova del tremp

És evident que ens trobem davant d'un dels temes cabdals de l'ordenació territorial de Badalona, quasi amb l'obligada referència a l'especulativa compravenda de la finca de can Ruti, poc abans de fer-se pública la decisió de construir-se l'hospital, o el ball de requalificacions que acompanyà el desenvolupament del Montigalà-Batllòria. Unes referències que formen part de la història negra de la ciutat, una crònica a la qual, si no som prou responsables, hi haurem d'afegir el nom de can Mora.

Són les ciutats de la conurbació barcelonina les que més han patit el creixement desordenat i encara avui algunes d'elles sofreixen la mancança de no haver definit els límits del seu creixement. Badalona no ha acabat de decidir què vol ser quan sigui gran i, per això, va suportant interessants operacions quirúrgiques sense acabar d'estructurar el conjunt. I és en l'equilibri territorial del tot on juga un paper fonamental el Parc de la Serralada Marítima, autèntic pulmó mediambiental i irrenunciable patrimoni agrari i forestal. La creació del Consorci del Parc, format per un grup de municipis relacionats amb la serralada, garanteix l'aplicació d'un pla d'usos que pot protegir aquest espai emblemàtic i és aquest planejament el que salva els espais qualificats de lliure permanent, parcel·les d'ús agrari o forestal (c. 26).

Quan el Joventut comprà el 63% del total de les catorze hectàrees que formen el tros de l'antic manso Soler, avui conegut com can Mora, sabia que adquiria una llenca agrícola situada a la serralada i de vocació de lliure permanent. Amb tot, abans de la compra fou informat –així ho reconegué el seu president en una entrevista a aquest diari– que es podria sotmetre a una modificació de planejament per permetre un bon negoci al club propietari. Talment, una informació que venia d'algun àmbit del poder municipal, sempre feta per ajudar l'economia del club, malgrat aquest fos una societat privada. Ah!, i el 37% del total de la finca continuava estant en mans del grup dirigit per Jaume Pujol Busquets. Bingo!!, una informació privilegiada provocava una operació de compravenda molt beneficiosa, tot i moure's en aigües tèrboles i obrir l'interrogant a possibles irregularitats penals.

Amb tot, l'operació no comptava que en el curt espai de temps entre una i altra acció mercantil hi havia un canvi de consistori i que també es modificaria el pacte de govern i fins i tot el recanvi de l'alcaldia. Talment, això introduïa altres protagonistes i calia considerar la nova situació. Amb tot, a inicis d'any els propietaris mogueren peça, confiant en el silenci de les campanes. El pulmó ambiental de Canyet perillava i algunes indiscrecions propagaren la notícia, que tingué ressò en determinats àmbits ciutadans, que es disposaren a dir prou a les fosques operacions especulatives.

Jordi Serra i Ferran Falcó, els dos artífexs de l'actual govern municipal, es troben davant el dubte de la indefinició que els pot costar un important preu polític. Potser pensen que cal engreixar el pressupost de la Penya, però saben que han de decidir sobre una qüestió de territori força complicada i, encara, equivocadament, miren els deu mil aficionats que algun dia van a l'Olímpic i no saben quin és el seu pòsit electoral. Serra i Falcó dubten entre els interessos ciutadans i les reaccions dels hooligans verd-i-negres i avaluen el cos polític de tot això. Tocar la Penya fa por, més si no està prou clar quines cartes mourà el PP i quin serà el darrer cop d'efecte del Jekyll/Hyde ecosocialista. Mentre, can Mora tremola en la pèrdua del seu futur.

Estem davant una bona prova per veure el tremp dels nostres polítics i saber si opten per la lògica o es deixen portar per les pors de la inseguretat. La ciutat necessita polítics que pensin en la seva globalitat, al marge d'interessos sectorials, a més de ser prou valents per no fer favors a sota mà i fora de normativa. I la classe política ha de saber que aquesta és una ciutat de múltiples colors i no sols de colors verds i negres, i que només jugant net s'aconsegueix el suport popular.