L'opacitat provincial
Passades les eleccions municipals, el més previsible és que l'etern tema pendent que és l'organització territorial torni a quedar al calaix. Se n'ha parlat una mica –no gaire– durant unes setmanes, el temps suficient per a deixar anar un reguitzell d'animalades, especialment a Tarragona, on qualsevol es veu capaç de filosofar sobre això sense cap solvència. Si algú parlés de medicina amb la mateixa frivolitat, tothom se li tiraria a sobre, però amb això–i amb el futbol i amb la llengua– tothom s'hi veu amb cor. I és una llàstima que no aprofitem per a qüestionar-nos seriosament el model de les diputacions. I no em refereixo –que també cal– a l'àmbit provincial o a la duplicació de funcions, sinó al seu dèficit democràtic. Una designació de segon grau, que no arriba ni a elecció. Els vots de diumenge només serveixen per a saber el nombre de llocs de cada partit, i prou. L'elector no té cap paraula per a decidir qui s'asseu als escons de la Diputació, que és una decisió en mans dels partits.
I així, a esquenes de la ciutadania, es decideix qui administra –en el cas de Tarragona– la bonica quantitat de 127 milions d'euros. Tenint en compte que els parlaments democràtics tenen el seu origen en la necessitat de controlar els recursos públics –allò que qui paga, mana– és evident que tenim un problema. Haurem d'esperar quatre anys més a parlar-ne?
