Un any a Twitter

El 20 de maig del 2010 vaig ini­ciar la meva aven­tura a Twit­ter. Aquell dia la Lur­des, la meva cap de gabi­net, em va donar l'empenta defi­ni­tiva i em va dir: “T'he obert un compte a Twit­ter, crec que és un mitjà fet a mida per a tu”. Em sem­bla que sabia que m'empe­nyia a la pis­cina, però que era una pis­cina plena d'aigua i que sabria nedar. Després d'un any, el 20 de maig del 2011, havia fet més de tres mil tuits, tenia uns 6.700 segui­dors i jo seguia més de 700 per­so­nes.

Puc dir que per a mi l'experiència ha sigut molt esti­mu­lant en molts aspec­tes. El pri­mer de tots de con­tenció i sim­pli­fi­cació dels mis­sat­ges per ajus­tar-me als pre­cep­tius cent qua­ranta caràcters. He fet ser­vir l'argu­ment més d'una vegada: la limi­tació del mitjà m'ha aju­dat a evi­tar les rei­te­ra­ci­ons, a bus­car voca­bu­lari nou i més sintètic per dir les matei­xes coses i a evi­tar les sub­or­di­na­des i els cir­cum­lo­quis. Si en algun moment la meva con­dició de por­ta­veu m'havia por­tat a fer pau­ses i a donar mol­tes vol­tes, o aquesta és la imatge que es des­pre­nia, la rea­li­tat d'una manera de par­lar directa, clara i con­tun­dent, que és la que sem­pre he uti­lit­zat en les meves clas­ses i en les meves con­ferències, que­dava reforçada en aquest nou exer­cici.

En segon lloc puc dir que pro­gres­si­va­ment la duc­ti­li­tat del mitjà, la faci­li­tat per interac­tuar, la pos­si­bi­li­tat de conèixer nous inter­lo­cu­tors des­co­ne­guts, l'esta­bli­ment de debats o diàlegs, la per­cepció, una mica abs­tracta, de llançar mis­sat­ges a un uni­vers des­co­ne­gut cada dia ampliat i que es pot mul­ti­pli­car en cas­cada, en xarxa, m'ha seduït espontània­ment. He intuït modes­ta­ment totes les poten­ci­a­li­tats de les xar­xes soci­als, sense des­conèixer-ne també les limi­ta­ci­ons. He cre­gut intuir amb clare­dat que la força de la imme­di­a­tesa és enorme i que el risc de la super­fi­ci­a­li­tat, evi­dent. He vist  que hi ha qui li té clara­ment presa la mida al mitjà i qui, en canvi, es for­mula unes expec­ta­ti­ves molt per damunt de la com­ple­men­ta­ri­e­tat que cal atri­buir-li. M'he ado­nat, fins i tot, que hi ha qui atorga a Twit­ter un caràcter més cen­tral que sub­si­di­ari, més essen­cial que acces­sori.

En ter­cer lloc he pogut conèixer molta gent vin­cu­lada a la xarxa i par­lar-hi direc­ta­ment. Per­so­nes ja cone­gu­des d'abans i per­so­nes total­ment des­co­ne­gu­des i des­co­ber­tes ara. L'ano­me­nada “des­vir­tu­a­lit­zació” és un exer­cici apas­si­o­nant que, sense des­merèixer la xarxa, aporta el valor afe­git de la con­nexió gràcies a la xarxa. És el cas, per exem­ple, de la colla del tren de les set del matí a Girona, amb qui vam fer un viatge ple­gats units pel Twit­ter i nar­rant l'experiència del viatge real en un exer­cici de vir­tu­a­li­tat com­par­tida pre­sen­ci­al­ment. Ara, cada dia poso cara i movi­ment als tuits d'aquesta colla, sobre­tot durant el tra­jecte de Girona a Bar­ce­lona i les con­ne­xi­ons, per exem­ple amb els que fan el viatge en sen­tit con­trari a la mateixa hora.

També vull comen­tar que mal­grat que he vist créixer el meu uni­vers de segui­dors, des dels estímuls ini­ci­als que em va donar també l'ales­ho­res pre­si­dent Ernest Benach,  he vol­gut sem­pre rela­ti­vit­zar aquest fac­tor i el mateix ressò que els mit­jans de comu­ni­cació escrits o audi­o­vi­su­als m'hi han ator­gat en alguna ocasió. He vist quants segui­dors tenen Lady Gaga, Barack Obama, Nancy Pelosi, Lance Arms­trong, Car­les Puyol o Gerard Piqué per saber el recor­re­gut pos­si­ble i l'impacte real d'uns i altres. Sé segur que al meu nivell i a la nos­tra esfera aquest és un mitjà inci­pi­ent i que per a molts de nosal­tres és només un ritus iniciàtic en el tram pri­mer del seu pos­si­ble recor­re­gut.

Per altra banda, no m'ha sigut difícil de dis­cri­mi­nar clara­ment els milers de per­so­nes que són en aquesta xarxa social amb ganes, amb passió, d'aquells que hi des­til·len mala fe i sec­ta­risme. He entès més els que s'ho pre­nien com un joc o que hi prac­ti­ca­ven la iro­nia que aquells que, sem­pre a la que salta, han estat a punt per dic­tar con­sig­nes, ana­to­mit­zar per­so­nes i idees, i sim­ple­ment des­qua­li­fi­car amb expres­si­ons impròpies. També m'han sorprès aquells que hi han vist un mitjà trans­cen­dent i han cre­gut que en podien fer el vehi­cle prin­ci­pal de les seves posi­ci­ons.

Però el que real­ment ha estat per a mi una experiència enri­qui­dora, diver­tida, ins­truc­tiva, cons­truc­tiva ha estat la volun­tat sis­temàtica que he apli­cat als meus tuits de defu­gir con­ven­ci­o­na­lis­mes. La idea d'expres­sar-me com sóc, la volun­tat de defu­gir qual­se­vol afec­tació. La clara volun­tat de fer del meu compte de Twit­ter una mena de mini­di­e­tari de les qüesti­ons que diària­ment em poden haver interes­sat. Hi he par­lat de lli­bres, d'arti­cles, de música, de pai­satge, de poe­sia, de política, d'idees. N'he fet una mena de mirall de vida quo­ti­di­ana. He tren­cat amb la idea que els polítics som un món a part, que vivim només amb tensió els temes de l'agenda política, que som mono­temàtics i només ens interessa el que supo­sa­da­ment es con­si­dera el nos­tre món i no ho és. He defu­git l'este­re­o­tip, he vol­gut escriure, sor­pre­nent­ment per a alguns, del que supo­sa­da­ment no tocava. He topat amb gent que no ho ha entès. És el cas dels que diuen: “Amb la que cau i, amb els pro­ble­mes que hi ha, amb la crisi de la política i de l'eco­no­mia, i en Quim Nadal parla del  temps, o de les flors”.

Però jus­ta­ment ho he com­bi­nat tot. He pogut par­lar del Cadí nevat, si he estat a la Cer­da­nya, de les vaques, dels prats i de les pas­tu­res, i el mateix dia, del congrés del PSC si s'esqueia. He par­lat de la nuesa dels arbres a l'hivern i de l'esclat de la pri­ma­vera. He par­lat del Mont­seny i  de les cla­pes de la seva vege­tació i el mateix dia he par­lat d'arti­cles de diari, de pres­su­pos­tos o de debats soci­als molt oberts. M'he emo­ci­o­nat i he com­par­tit l'emoció davant un tem­po­ral de lle­vant, m'he des­per­tat a Girona al toc de les cam­pa­nes de les mon­ges o de la cate­dral, he vist els xiprers afu­ats i uns dies més tard he expli­cat un des­per­tar més urbà amb la música d'un camió d'escom­bra­ries o amb les ampo­lles llençades, una a una, a les sis del matí al con­te­ni­dor del vidre. I he par­lat de valors, d'ètica, de cohesió, de soli­da­ri­tat. He comen­tat vides i morts, he defen­sat idees i per­so­nes i he fet la meva modesta cam­pa­nya, sense cap ànim, d'adoc­tri­na­ment.

També sé el valor d'un tuit i sé que és molt difícil d'expli­car la vida en un tuit. Sé per a què em ser­veix Twit­ter i per a què no em ser­veix. I tinc molt clar que si mai vull expli­car com veig el pre­sent i el futur del PSC i el congrés que hem de fer a l'octu­bre no ho puc com­pri­mir en un tuit i que neces­sito una colla d'arti­cles com aquest o molts tuits!