Irlanda

Irlanda, com tothom sap, és l'illa veïna de la Gran Bretanya. Irlanda, com tothom sap, és l'altre país de parla anglesa de la Unió Europea. Irlanda, com tothom sap, va ser una colònia britànica durant segles. El problema és que Irlanda va esdevenir estat independent el 1922. I això deu explicar que a la reina d'Anglaterra li hagi costat gairebé seixanta anys trobar un moment per anar a Dublín de visita oficial. Les disputes entre veïns, com les guerres civils, són afers de llarga durada. Ara, finalment, ho ha fet. I el detall més significatiu ha estat el ram de flors que, acompanyada de la presidenta de la República d'Irlanda, la reina ha dipositat al “jardí de la memòria” de Dublín, un espai dedicat a tots els que van perdre la vida per la llibertat d'Irlanda. És a dir, ha anat a honorar els que van morir a mans dels britànics. També la va acompanyar el seu marit, el duc d'Edimburg, un home a qui els republicans irlandesos li van matar un oncle i dos cosins. El temps ho cura tot? Fins a cert punt, suposo. Aquest gest de reconciliació entre veïns que tenen avui dia tantes coses en comú (sense comptar-hi el clima plujós) ha costat seixanta anys i en feia cent que cap monarca britànic no trepitjava Irlanda en una visita d'estat. Tot costa molt. I els sis comtats del Nord d'Irlanda que encara formen part del Regne Unit deixen l'illa escapçada. L'esgarrifosa violència a l'Ulster sembla acabada, però la situació encara porta cua. El procés d'independència d'Irlanda va trobar en un vers de Yeats una imatge memorable: “Ha nascut una bellesa terrible”. Els grans ideals de la humanitat sempre queden tocats de bellesa... terrible. Les espirals de violència només minven a còpia d'elegia i de reconciliació. I de temps, és clar. Després de vuitanta anys d'independència sembla que l'antic dominador ha estat capaç de “fer un gest” amb l'excolònia que corrobora la legalitat formal. En política, els gestos són la cosa d'execució més fàcil i la que costa més de fer.