Tensar la corda

Fa pocs mesos vaig compartir taula rodona a Londres amb el professor John Loughlin, de la Universitat de Cambridge, expert en processos d'autodeterminació i devolution a Europa. Va explicar-me clarament com els estats europeus recuperen internament les quotes de sobirania que han de transferir a Brussel·les.

A partir de la crisi bancària del 2008, que va derivar en els rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, a la Unió Europea s'està produint una transferència de sobirania de facto en temes econòmics d'una enorme magnitud. Els estats membres que havien evitat que la unió monetària comportés una cessió de sobirania en política econòmica i financera, ara veuen que la realitat els empeny a acceptar una tutela de Brussel·les que en alguns casos, com l'espanyol, converteix les autoritats econòmiques locals en simples executors de les consignes europees.

Aquesta situació provoca una reacció dels estats, que
viuen amb dolor la transferència de poders cap a Europa. “No serem mai els Estats
Units d'Europa, perquè els
estats membres no ho volen”, em deia fa pocs dies un alt
funcionari econòmic de la
Comissió Europea. La reacció esmentada consisteix a recuperar el to muscular perdut, amb el drenatge de competències dels poders descentralitzades. En el cas espanyol, les
comunitats autònomes i les autoritats locals.

El que es perd per una banda, es recupera per l'altra. Fa temps que veiem moviments en aquest sentit des de Madrid, que s'intensificaran en el futur. El govern central recupera el control pressupostari de les comunitats autònomes en autoritzar o denegar operacions de crèdit. Recupera per via normativa competències cedides, com hem vist en el cas portuari o en la llei de dependència.

Addicionalment, frena qualsevol avenç en l'autogovern o la simple descentralització. No només no cedeix
el control dels aeroports,
sinó que ni tan sols autoritza vols de fora de l'espai Schengen al d'Alguaire, condemnant-lo a la inviabilitat.

Són només alguns exemples de molts i molts en la mateixa línia. Per això és d'una gran importància que el discurs oficial del govern català, per boca del seu president, Artur Mas, hagi vinculat aquesta setmana l'espectacular retallada del seu pressupost amb el dèficit fiscal que ha esdevingut una llosa per al progrés
del país. L'any 2012 estarà marcat per la negociació d'un pacte fiscal amb Madrid. Les perspectives són negres, perquè implica estirar lleument una corda que des de Madrid no només aguanten amb força, sinó que han començat a estirar en direcció contrària. El perill –o l'esperança– és que la corda es trenqui.