Sempre guanyen els mateixos
El bagul emocional de les finals
Carreguem un bagul emocional evidenciat en cada final europea. La Champions entranya la virtut dels grans esdeveniments vitals. Ens fa reviure on érem i on som. La tradició oral, engegada a Berna, amb el fatalisme dels pals, la negativa del destí, la il·lusió anual expressada en la dita de l'aquest any sí i estrellada sota la més variada gama de conxorxes, desastres i desgràcies mai assumides. L'evolució, pas a pas, a còpia de noms propis prou coneguts. Dues passes endavant, una enrere, lluites fratricides i grans polsegueres, com correspon a la immensa càrrega emocional del FF Barcelona. El canvi de vent. Per això se'l va batejar dream team quan va caure la primera copa d'Europa. La persistència del record i la por, tanta por acumulada per la previsible recaiguda. Trontollar, ara caic, ara m'aixeco, mentre s'endevinava més proper el que devia ser un Barça sòlid i encara no arribava el motlle definitiu. La incorporació de les noves generacions ja sense complexos, rebuda amb certa recança no exempta d'enveja per les camises gastades en la devoció. Ells es van bregar a cop de fracàs. Els nous, tiren d'alegria contínua. I ara, des de fa quatre dies, cada cop que s'obren les portes de la glòria, per afegir un tros més de prestigi i excel·lència, l'orgull de pertinença i la demostració al món d'aquesta manera de fer unànimement acceptada per la massa social, dirigida per batuta mestra des de la banqueta i executada pels millors artistes possibles, representants excelsos no ja sota el prisma futbolístic, sinó observats en l'àmbit personal, detall mereixedor de cum laude humà i que només podíem somiar en deliri de malalt. Per això, es guanyen finals com la de Wembley II, amb recital, sense patir, amb el reconeixement explícit inclòs d'un sir britànic, i t'has de recordar per força d'avis, pares, amics traspassats i comunicar-te amb ells via espiritual. Aquella fe del patiment s'ha transformat en cel a la terra, futbol fet art, Abidal recollint la copa, Messi driblant rivals, Pep movent els fils, el poble al carrer feliç per com s'expressa de bé arreu el millor ambaixador, capaç de conquerir cors al món gràcies als que la saben tocar com la mourien els àngels. Territori gloriós de la memòria on desem el nostre bagul emocional en espera de la pròxima alegria.
