L'anatema de la ‘sociovergència'

Els vencedors electorals proclamats primer partit minoritari d'un ajuntament, gairebé tots abracen la fe de l'equidistància amb la força dels conversos. La doctrina de la llista més votada es converteix en el principi fonamental, i relega a les tenebres el precepte del govern amb majoria absoluta. Després passa que hom es veu obligat a convocar pel caprici d'uns vots imprescindibles consultes populars condemnades d'antuvi al fracàs. Es dirà que tot plegat és culpa del sistema electoral i que una fórmula que assegurés al guanyador dels comicis una majoria automàtica al consistori evitaria posteriors accidents deguts a la imprescindible regla de la meitat més un. I és possible que sigui veritat, però no és això, el que tenim. El que tenim és un govern de la Generalitat en minoria, i ara sembla que també tindrem governs minoritaris en alguns dels grans ajuntaments catalans, començant pel de la capital; disposem, a més, d'una oposició socialista derrotada en el sentit més ampli de l'expressió (malgrat tenir pràcticament el mateix nombre de vots globals que els guanyadors) i d'una oposició popular que creu que la innegable victòria espanyola ho és també catalana. I en l'epicentre, la crisi econòmica que indigna els ciutadans i té guanyada la moral als governs d'arreu.

I tenim també un anatema, la sociovergència. Què és la sociovergència? No pot ser un pacte de govern que dribli els resultats electorals que expressen voluntat de canvi, perquè si fos això ofendria els votants. Tampoc pot ser una simple maniobra per arraconar IC, ERC i el PP a la banqueta del sistema, perquè si fos això tindria un càstig electoral. Però i si la sociovergència fos només una idea, una intel·ligència d'estat compartida pels dos grans partits que ocupen la centralitat política de la nació, per salvaguardar l'operativitat dels governs –especialment en temps difícils– i garantir la viabilitat d'un model de país i de ciutats que cap dels dos posa en qüestió? Una política d'estat, encara que no ho siguem; un senyal de sentit comú per part de CiU i el PSC que evités la paràlisi i l'enfrontament estèril. Mentrestant, sospirem per ambiciosos consensos i fronts unitaris que mai no arriben, probablement perquè ningú no els vol.