Indigerible

Massa plats de màxima qualitat de cop a taula. Això es fa indigerible. Per assaborir-los cal paciència, i també per pair-los, i prendre's així un temps per tal que no acabin sent indigestos. Ha acabat sent un cap de setmana intens i agraït perquè quasi tots els vessants esportius catalans que s'han manifestat ho han fet en clau guanyadora.

De tots, és clar, la lliga de campions ha resultat el moment més sublim, per la seva transcendència i per l'afectació que té en la massa. Ha estat un gran esclat d'alegria, però sent la quarta del Barça, i la tercera en cinc anys, per a alguns l'alegria ha estat força continguda. Un exemple és el cas de Carles Puyol, que va barrejar un gest que l'honora quan va convidar Abidal a recollir la copa amb una desaparició quasi absoluta en la celebració. Ni se'l va veure mostrant alegria amb els seus companys a la llotja d'autoritats, i en la foto de família al camp va ocupar a l'esquerra un lloc completament irrellevant, com si la festa no anés amb ell o no se sap ben bé què.

Potser en el pensament de Puyol hi havia mil coses i una era que tenia altres plans esportius en el darrer recorregut de la temporada, en el qual ha estat fora de combat, i no tenia gaires ganes de festes, malgrat el moment màgic de Wembley.

Pot ser, també, que a Can Barça el triomf va de bracet de l'equip com un fet natural i els èxits cauen amb una cadència que, o bé els assimiles ràpidament o passen poc menys que a l'oblit. I tant que la gent encara es recorda de la lliga, però, ben mirat, sembla un fet perdut en el passat, quan en realitat d'això fa només tres setmanes.

Fa anys, una lliga, una copa o una recopa s'assaborien com un gelat que es llepa fins al pal, agafant cada gota que regalima. Ara, una lliga, una lliga de campions o el que caigui sembla que, a diferència del gelat assaborit amb delectació, cal mossegar-la i empassar-se-la tan aviat com sigui possible perquè aviat s'anuncia l'arribada d'un altre títol potser més saborós. Això provoca indigestió, però s'accepta.

I s'ha d'acceptar, malgrat patir una indigestió, perquè no se sap mai si tindrem l'ocasió de veure i explicar un fet cultural i esportiu d'aquesta magnitud, perquè malgrat que la base i la filosofia del club blaugrana estan dissenyades per tal que la factoria continuï produint elements com ara Messi, Xavi i Iniesta, ningú garanteix que d'aquí a cinc o deu anys es pugui repetir un estat de satisfacció com l'actual.

Per tant, i encara que sigui gens recomanable segons les autoritats mèdiques, benvingudes les indigestions esportives blaugrana.