‘E la nave va'

L'espoli, el menyspreu i fins i tot l'insult és el que rep Catalunya d'Espanya. En condicions tan adverses, però, aquest poble ha aconseguit algunes fites extraordinàries: no cal que us digui en futbol. La Champions ha portat el nom de Barcelona i Catalunya i el so de la nostra llengua arreu del món. I ho ha fet amb una elegància que deixa bocabadats fins i tot els adversaris; i a més, amb un bon humor excel·lent: la gent cridant tothora “¿Por qué?, ¿por qué?” és molt més eficaç que tot un memorial de greuges.

I no sols en futbol (afegim-hi altres esports, en què excel·lim), sinó en cuina: qui pot igualar la genialitat de Ferran Adrià? En música popular estem en uns nivells fantàstics. En pintura, Tàpies continua essent a tot arreu del món i la genialitat de Barceló no cal ni glossar-la (no endebades el PP l'odia tant), ni tampoc la del gran Antoni Miró, que no té fronteres, i que a més és independentista. Escriptors catalans que són admiradíssims més enllà de l'esquerp altiplà, poetes memorables, en la collita excepcional dels darrers anys: ¿o és que Manuel Forcano o Sam Abrams no s'endinsen en els racons atribolats de la nostra ànima?

Vull destacar, però, un artista realment únic i extraordinari: Paulí. Aquest escultor del vidre, aquest geni de les formes petites i, sobretot, del murals immensos, aquest pacient i meticulós artista que manega el vidre com si tinguessin ell i la matèria un pacte secret, està fent ara mateix unes coses que tenen la bellesa etèria i la subtilitat d'un somni. I ho fa des de la discreció, des de l'elegància, des de la confiança en el treball i en el talent, sense parafernàlies ni propagandes.

Tot això passa quan el Ministerio de Cultura gasta 47 euros anuals per espanyol i 6 euros per cada català, i quan els nostres estudiants reben el 5% de les beques estatals i els de Madrid, el 58%...

Em direu que sóc una meliquista. Però el cert és que, sense diners, sense suport i sense altaveus la cultura catalana funciona molt bé. Ho sento, nois, mai no va ser una “cultureta”, com dèieu, i lluny de ser un Titànic és un sòlid vaixell que sap esquivar el icebergs. I és que hi ha gent que, fins i tot sent-ne fills, no han entès mai aquest país.