Places

Com la de Catalunya de Barcelona, laplaça Major del meu poble és per a vianants; quan hi ha una final es mig omple de gent que mira el partit a la fresca i quan acaba hi circula gent disfressada de ratlles cridant visques variats i bufant trompetes. Al meu poble no ha sorgit cap grup d'“indignats” campistes, però si n'hi hagués hagut estic més que segur que no els haurien estovat divendres al matí. No pas perquè les autoritats haurien actuat abans –a l'Ajuntament i la Generalitat, com a arreu, no es mouria res amb les eleccions pel mig–, sinó que haurien estat esbandits per qualsevol d'aquests membres de la societat civil, alguns dels quals donen suport als campistes barcelonins:

–Els botiguers de la plaça.

–El barber de la plaça, perquè els bongos dels “indignats” no deixarien sentir la música retro que escampa amb els altaveus encarats al carrer.

–El del bar del davant, que es queixaria que els bongos espanten més la clientela que la música del barber.

–Els de les parades del mercat de dijous, sempre emprenyats i als quals només els faltaria compartir espai amb els espontanis.

–L'escombriaire, que fora d'hores de feina intimida els amos de gossos perquè vigilen que no caguin a les lloses noves, i amb el motocarro hauria evacuat les tendes abans de ser desplegades.

–Qualsevol camioneta o camió dels veïns que hi poden passar per feines de càrrega i descàrrega i serien capaços de passar pel cim de qualsevol hippy que se'ls plantés al davant cridant pau i amor! abans de renunciar al dret de pas, que els comença mínimament de la clatellada en forma de contribucions especials que els ha caigut per remodelar aquest espai públic.