Sobre la credibilitat
Si aconseguim guanyar les eleccions, això significa que els ciutadans, més o menys anestesiats, més o menys còmplices, ens han justificat o perdonat totes les malifetes que hàgim pogut cometre
Un alt càrrec del govern de la Generalitat compareix davant una comissió parlamentària per parlar del cas Palau de la Música. Davant les crítiques de «manca de transparència» i d'escassa «credibilitat» que li llancen els diputats de l'oposició, respon d'aquesta manera en nom de CiU: «Vostès no ens donaran ni ens trauran la credibilitat. A nosaltres la credibilitat ens la donen els que voten. I nosaltres, des d'aquest punt de vista, la tenim. Tant si els agrada com si no».
Així ho he llegit al diari, i encara que ja estic curat d'espants, no puc evitar de restar estupefacte. És, un cop més, el reflex d'un estat de degradació lamentable de la concepció que alguns polítics tenen de la vida democràtica. No puc sinó veure-hi una mostra, una altra, del lent camí del nostre sistema cap a l'allunyament definitiu de la ciutadania, cap a la deterioració d'un grapat de normes que haurien de ser sagrades i que, de fet, donen consistència al funcionament de les nostres institucions. Amb una perfídia digna de millor causa, cada dia hi ha un bon nombre de persones eventuals en el món de la política que fan tots els possibles per cavar encara més endins la bretxa que separa una opinió pública definitivament fastiguejada d'aquesta campana de vidre on sembla que habiten els nostres representants.
Vegem-ho, si no. Hi ha un munt de dades prou consistents per fer pensar que un partit polític s'ha finançat d'una manera irregular al Palau de la Música, a través d'un home sense escrúpols que ha arrossegat per terra el bon nom d'un cor i d'una associació musical molt estimats a Catalunya. El partit beneficiari d'aquesta presumpta pràctica corrupta fa tots els possibles per treure's el mort de sobre, contra tota evidència: nega les acusacions, els fets, els noms de les persones, l'existència de determinades comissions, la complicitat amb una empresa beneficiada per adjudicacions d'obres públiques, la mediació d'altres societats que han treballat per al partit. Mentrestant, la justícia fa el seu curs: amb una lentitud certament enervant, va aixecant catifes i papers, pren noves declaracions, fa incrementar el nombre d'imputats, aporta més evidències. No hi fa res: alts càrrecs del partit, persones rellevants vinculades al govern, acompanyen al jutjat i mostren la solidaritat del clan envers alguns dels imputats, que, com que en aquest cas ho han fet no pas en benefici propi sinó pel partit o fins i tot per la mateixa Catalunya, no mereixen el tracte vexatori que reben dels mitjans. No sabem com acabarà aquesta història, és clar, però algun dia hi haurà una sentència judicial i llavors ja haurà passat molt de temps, s'hauran celebrat totes les eleccions imaginables i l'opinió pública ja s'haurà refredat. Si la sentència fos condemnatòria, si es donés per demostrat que la corrupció va existir, els efectes probablement ja serien totalment asèptics, els costos, mínims, les responsabilitats, diluïdes. Tema resolt, doncs.
I mentrestant? Mentrestant invocarem el designi sagrat de l'elector. Si aconseguim guanyar les eleccions, això significa que els ciutadans, més o menys anestesiats, més o menys còmplices, ens han justificat o perdonat totes les malifetes que hàgim pogut cometre. Que els jutges i els tribunals diguin el que vulguin, el dia de demà: en realitat, la credibilitat ens l'atorga una papereta que, pel que es veu, no serveix únicament per elegir els nostres diputats al Parlament o els nostres regidors, sinó per alliberar-nos de totes les culpes, per tapar totes les vergonyes. Si els ciutadans ens voten, no sols no haurem comès cap mena d'irregularitat, sinó que d'alguna manera s'hauran beneït els nostres mètodes, la nostra manca d'escrúpols.
No cal dir que el mal que fa aquesta manera d'entendre la política contamina també el món de la justícia i la tradicional divisió de poders. En una concepció com aquesta de la vida pública, el valor de les sentències passa a ser completament relatiu, ja que allò que compta, segons acabem de veure, és la mera percepció de l'elector, que decideix posar-se una bena als ulls i no sembla alterar-se pel corc persistent de la corrupció que, en graus més o menys diversos, sempre torna a treure el cap. Si els ciutadans ens voten, la nostra credibilitat està salvada i no hi ha condemna possible, perquè la veu d'aquell home o d'aquella dona que fica la nostra papereta dins de l'urna ens allibera de la incòmoda molèstia de la sentència judicial. És, ja se sap, el cas clamorós del País Valencià, de les illes Balears, d'alguns ajuntaments, on altres polítics pretenen també haver blanquejat la seva imatge esquitxada amb els resultats electorals de fa pocs dies. Però, pel que es veu, la plaga també s'estén per Catalunya: i és que, com se sol dir, absolutament tot s'encomana, llevat de la bellesa.
És, repeteixo, una pèssima contribució al desprestigi incessant de la política. En aquest sentit, el panorama és més aviat desolador: no s'aborden els canvis estructurals necessaris, no es planteja la modificació del sistema electoral, no s'aclareix el finançament dels partits, els aparells manen més que mai, l'executiu fa cas omís dels acords parlamentaris, no es limiten els mandats dels càrrecs públics, no es respon al repte de l'abstencionisme ni de l'increment del vot en blanc, no es desarrelen determinades pràctiques corruptes en la contractació pública, no es desbloqueja el sistema de quotes en els òrgans de control... Això sí: s'afalaga en tot moment l'elector, que si es decideix a anar a votar i a fer-ho a favor nostre, acabarà exculpant els nostres mancaments. La denúncia de la premsa, de l'oposició, de la mateixa evidència, no té cap valor. I és que, com proclama a la seu parlamentària tot un secretari del govern, la credibilitat ens la dóna la victòria...