Sense sentiments morals

“La disposició a admirar, i quasi a adorar, els rics i els poderosos, i a menystenir o, si més no, a negligir les persones de condició pobre i humil [...] és [...] la causa més gran i més universal de corrupció dels nostres sentiments morals”.

“Sens dubte, cap societat en la qual la immensa majoria dels seus membres són pobres i miserables, no pot ser pròspera i feliç”.

Demanaré paciència al lector abans de desvelar l'autoria de les frases que encapçalen l'article. Les he recuperat per tal de presentar una idea que no m'és gens senzilla d'exposar. La majoria ens trobem immersos en una situació econòmica que ens angoixa i ens preocupa i, per tant, argumentar, com ho intentaré, que la crisi econòmica no és allò més fonamental, és un objectiu que fàcilment es pot mal interpretar.

No hi ha dubte que la crisi econòmica que afrontem és greu i aguda. Està fent patir a molta gent i, com esmenta una de les citacions, impedint que visquem en una societat pròspera i feliç. Les crisis, però, són manifestacions simptomàtiques de malalties estructurals. Són febrades i, per tant, no podem confondre-les amb les raons que les provoquen. Ras i curt, la crisi econòmica és la manifestació externa d'una crisi moral que ens afecta de manera profunda. Una crisi que no només redueix els nostres comptes corrents, sinó que està destrossant la nostra capacitat de convivència. No només ens empobreix, sinó que ens fa més miserables.

Aquesta crisi moral, tal com ens recorda la primera frase de l'article, arrenca amb un culte obscè a la riquesa, segueix amb la indiferència respecte els que no segueixen i finalitza amb la corrupció dels nostres propis sentiments. Les crisis morals es caracteritzen per una persecució obsessiva dels èxits individuals i, també, pel menyspreu davant els fracassos dels altres. Tony Judt, en el seu magnífic llibre El món no se'n surt, reconeix que la pobresa i la desigualtat sempre han estat entre nosaltres. Però també ens recorda que allò que avui ens corromp és la indiferència amb què ho acceptem. Una indiferència que ha trencat la progressiva cohesió amb la qual estàvem construint les nostres societats. Segons les dades disponibles, des de finals del segle XIX fins a la dècada dels vuitanta, la desigualtat havia anat minvant en les societats del benestar. Des de llavors, s'ha incrementat substancialment. Tenim infinitat de xifres per il·lustrar-ho. L'economista Paul Krugman, per exemple, ens mostra com la relació entre el salari d'un director general i el salari mitjà dels seus empleats ha passat de ser 42/1 al 1980 a 400/1 al 2002. Al 1968, com a mitjana, el president d'una empresa americana cobrava 239 vegades el salari mínim dels treballadors, mentre que al 2005 ja multiplicava per 23.282 aquesta quantitat base.

Les diferències són rellevants, però, sobretot, han arribat acompanyades d'indiferència. Sovint, fins i tot de retrets. El que no se'n surt en té la culpa, ja que no s'ha esforçat prou. A Catalunya, el discurs dominant sobre l'assistència als pobres, sobre el model educatiu o sobre la política d'immigració ens arriba impregnat d'aquesta idea. No ens convé ser massa compassius, ja que així només estaríem adobant el terreny per als aprofitats. Levinas, un filòsof francès, considera que qualsevol crisi moral arrenca quan ens despreocupem de les misèries dels altres, quan considerem que la dependència és un error i quan lloem l'èxit i no sentim pietat davant el fracàs. L'estat de benestar, per a Levinas, era un projecte moral en la mesura que acceptava l'existència de l'èxit i del fracàs i, sobretot, perquè es dotava de la voluntat i dels recursos per ajudar els que quedaven enrere.

Avui, a les persones que queden enrere les escridassem i les culpem de trencar-nos el ritme. La solidaritat perjudica el nostre creixement, mentre que esperar aquells que, per exemple, els costa estudiar és un atemptat per a les expectatives dels nostres fills, molt més espavilats. Estem, amb aquestes actituds, posant en crisi l'estat de benestar. Una crisi que no és principalment econòmica, sinó que troba les seves arrels més profundes en la corrupció dels nostres sentiments morals. El model de convivència està amenaçat per les pressions financeres, és cert, però, més enllà d'això, es troba col·lapsat per la nostra feblesa moral, per la manca de sensibilitat envers els altres, per la malaltissa obsessió pels diners, per la incapacitat de posar-nos en el lloc dels altres.

Per cert, les frases que encapçalen aquest article no han estan extretes de cap document dels moviments antiglobalització. Tampoc no són extractes de l'obra de cap pensador utòpic i esquerranós. Ni tan sols tenen res a veure amb les proclames dels anomenats indignats. Aquestes frases són citacions del llibre La riquesa de les nacions, d'Adam Smith, el pare del capitalisme.