LA TRIBUNA
Mossèn Martí Amagat
Tenia el do de fer-se entenedor i proper. Sense deixar de ser profund
Em costa fer-me a la idea que mossèn Martí Amagat ja no és entre nosaltres. Personalment el trobaré a faltar. I suposo que els feligresos d'Arenys de Mar, encara més. Era una persona que es feia estimar perquè estimava. Va ser durant tota la seva vida la viva imatge del capellà secular. No és gens fàcil mantenir la fidelitat a l'Església sense perdre la pròpia personalitat i sense renunciar a les conviccions personals. Mossèn Martí Amagat era un home de conviccions evangèliques. Només cal obrir els seus llibres per adonar-se'n. Idees clares, conviccions profundes. La primera de totes diria que va ser “caminar en l'amor”, la cita de Sant Pau que figura a la portada d'un dels seus llibres, Amics i amants, tal vegada un dels més representatius del seu sentit pràctic. Mossèn Martí sempre va ser un home que anava al gra i que anava al fons. I en el fons de la vida cristiana sempre hi trobem l'amor. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot teu esperit. Aquest és el gran i primer manament. El segon, li és semblant: Estimaràs el proïsme com a tu mateix. Aquestes paraules de Jesús, que es troben a l'evangeli de Mateu, són el leitmotiv de tots els seus llibres. Es troben a cada pas. Expressades de maneres ben diverses, però afirmant el mateix: “Estima, com deia Sant Agustí, i fes el que vulguis”.
Un gran conversador
No és la meva intenció escriure un article necrològic. D'altra banda, no sóc la persona més idònia per parlar d'ell. Ens separaven 8 cursos en el Seminari. I això, en els anys de formació, compta molt. És una distància gairebé insalvable. Jo el recordo com un homenàs, pel seu aspecte voluminós. En el meu imaginari el veia com un Sant Tomàs. Només que Sant Tomàs era conegut com el “bou mut”. I mossèn Martí, en canvi, era famós per la seva facilitat de paraula, la seva conversa amena, el seu sentit de l'humor i la seva guspira d'ironia que acompanyava les seves paraules. Era un gran conversador i també un excel·lent orador. Durant els anys que va estar a la Casa Missió de Banyoles, de la qual va ser-ne president, es va lliurar de ple a les Missions Populars. I en tots els llocs on va predicar, va deixar un record immillorable. Era el nostre Lacordaire. Capaç de mantenir l'atenció de l'auditori més allunyat de la praxi religiosa. Tenia el do de fer-se entenedor i proper. Sense deixar de ser profund. Són les tres qualitats que millor defineixen els seus llibres. Llibres en els quals no hi manca mai un brot de poesia. Va fer seu el lema del Dr. Carles Faust, el creador del jardí botànic Mar i Murtra, situat a Blanes: “Cuida el teu jardí i ofereix les flors als altres”. Exactament això és el que va fer mossèn Martí al llarg de tota la seva vida: cultivar el jardí de la pròpia formació i, al mateix temps, regalar les flors al proïsme. Regalar un llibre de mossèn Martí era regalar al mateix temps el llibre i la rosa, fos o no fos Sant Jordi.
Ignoro a partir de quin moment mossèn Martí va començar a desplegar la seva vocació poètica. No tinc a mà El nostre vers de cada dia, que deu ser, si no m'enganyo, el primer que publicà. El segon –El mar al cor i als ulls la platja– fou editat el gener de 1996. I el setembre del mateix any ja se'n va imprimir una segona edició. Les homilies d'un rector de poble va tenir una acollida excel·lent. En poc temps es va reeditar cinc vegades. Això sol dóna una idea molt exacta de les simpaties que despertava mossèn Martí. Les despertava per la seva charme i la seva proverbial bonhomia. Lluny de crear problemes, era expert a trobar solucions. D'aquí provenen alguns dels seus escrits més significatius, com per exemple Les virtuts d'estar per casa. Cada dia un vers, cada dia una lectura, cada diumenge una homilia, i sempre i en tot moment “un mos de llum i seny” que ens ajudi a tots plegats.
Descansi en pau l'home que sabia que la pau agermana més que cap altra cosa. Els companys del Fòrum Joan Alsina li van oferir en el funeral la millor corona de flors, una corona que contenia “la flor natural”, destinada a premiar el seu amor al proïsme, “la viola”, destinada a premiar la seva fidelitat al Concili Vaticà II, i “l'englantina”, destinada a premiar la seva fidelitat al país i a la llengua. Tal com volia l'Espriu, el poeta de Sinera: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble”.
