Qui plega, a Esquerra

“Els que som vistos com la direcció del partit, hem de plegar”. Aquesta frase de l'article amb què Jordi Portabella anuncia la retirada de la cursa per dirigir Esquerra marca amb nitidesa una línia que ja han apuntat altres sectors de la formació, també sorgits del sector municipalista republicà. Sembla clar que el territori, on ERC conserva la força que li resta, vol foc nou. La complexitat d'un partit tendent al conflicte intern farà que el camí que ha de desembocar en els canvis de la tardor no sigui ni senzill, ni pacífic. És una premonició fonamentada empíricament, com sap tothom que ha seguit l'evolució d'aquesta històrica marca política. L'impuls renovador, però, no sembla pas tenir en compte tots els elements. Perquè hi ha una renovació necessària de ortes endins, que és la que es debat ara, i un canvi imprescindible i urgent de portes enfora, que no sembla pas que ningú plantegi. Els republicans amb qui tenen un problema greu ara mateix és amb l'electorat. I l'electorat coneix molt per sobre qui és el president, o el secretari general, o qui forma l'executiva d'un partit. L'opinió pública a qui reconeix, en tot cas, és a qui surt als faristols i a les teles. I per més renovació interna que hi hagi, si al Parlament, al Congrés o en algun ajuntament capital, hi ha els mateixos rostres davant dels micros, la sensació serà que res no ha canviat. Els que se'ls identifica amb la direcció del partit, per tant, no han pas de plegar necessàriament. Ep, potser alguns farien prou servei a segona línia. Però si que seria bo, per a ERC, que els identificats desapareguin ràpidament d'escena. Fins que no en quedi rastre ni al Polònia.