La plaça 2.0

Les diferents mobilitzacions del 15-M interpel·len directament els dos grans poders constituïts. Per simplificar, polítics i banquers. La pregunta dels “indignats” va sobre quin futur tenen els joves, els més sensibles i més frustrats, però també sobre el dels grans i dels infants, dels pobres i del planeta sencer, com a lloc habitable i sostenible. Però la força del moviment no és tant la seva indignació passatgera: és la universalitat de la frustració a causa d'una crisi estructural que no sols afecta l'estat del benestar, sinó tot l'ordre moral i sentimental promès pel capitalisme global. Són multituds, les que podrien anar ocupant places.

Però la gran novetat és ara el procés de transformació de la plaça com a lloc, tópos i emblema del nou espai públic. Estàvem acostumats a veure els grans mitjans de comunicació com a portals de l'espai de debat i de creació d'opinió, en què polítics, articulistes i periodistes marcaven el clima i el ritme de l'agenda política. La recent irrupció en escena de la generació Web 2.0 trastoca profundament aquesta manera de procedir en democràcia. Els usuaris de la xarxa no són lectors o espectadors, són actors amb una potent eina de comunicació a les mans. Deixaran la plaça, però no les eines.

En efecte, la generació de la Web 2.0, que arriba fins als 35 anys, adopta una actitud declaradament activa i interactiva en l'accés i ús dels mitjans de comunicació de masses i les xarxes. Els nous serveis interactius i col·laboratius que ofereix la xarxa fan més evident la veritat de sempre: que els mitjans de comunicació són eines per a l'acció, no sols per al consum i la recepció extàtica. El salt tecnològic de la convergència ha propiciat una nova cultura de la interactivitat i de la distribució social del coneixement. Ara és la xarxa que tendeix a estructurar l'acció: això val per al capitalisme financer, val per als moviments alternatius com el Fòrum Social i No a la Guerra, i val per a les revolucions al món àrab.

És en aquest nou ecosistema de la comunicació que la generació Nintendo ha après a fer política des de la no-política. Els joves no llegeixen diaris, no veuen informatius televisius ni segueixen els debats electorals. I no obstant això, no són tan apolítics ni desinformats com molts pensen. La nova cultura web 2.0, a través de múltiples serveis i formats (videojocs, xarxes socials, vídeos, música, serials, blocs, etc.), els facilita la base general d'intercanvi d'experiències i coneixements que configuren l'anomenada intel·ligència col·lectiva. De ciutadà ben informat, ideal del credo liberal predigital, passen a la condició de ciutadà vigilant, que és essencialment activa. I per tant, potencialment política.

La novetat de la mobilització del 15-M rau a crear la xarxa de places públiques ocupades per aquesta generació. De moment, procuren ocupar físicament la plaça més emblemàtica de cada ciutat. Però la voluntat és la transformació del lloc físic en plaça 2.0, és a dir, en un nus presencial de comunicació col·laborativa en xarxa i alhora – aspecte fonamental, també– en escenari de la visibilitat de la nova generació. La plaça Tahrir del Caire va sofrir una transformació en aquest sentit. La plaça de Catalunya o la Puerta del Sol i els centenars de places d'Europa i del món persegueixen el mateix: fer visibles la rebel·lió i l'acció en una nova àgora, alhora presencial i en xarxa.

És comprensible que d'aquesta àgora de nova planta –plaça pública i xarxa 2.0–, se'n vulguin apropiar diversos grups amb interessos diversos i amb capacitat d'intervenció a la xarxa. Per exemple, els grups llibertaris, els ecologistes, els pacifistes, etc. troben aquí oportunitats d'expressió que se'ls nega sovint en els grans media. Per descomptat, el pluralisme, la discrepància i el conflicte també impregnen la dinàmica de la plaça 2.0.

Constatar la irrupció d'aquesta generació en el debat públic no significa esvair els dubtes que suscita la plaça 2.0 quant als procediments de deliberació i a les regles de presa de decisió. En unes societats tan plurals i complexes com la nostra, em sembla que ni el webcentrisme ni l'assemblearisme, per mencionar dues tendències dominants, no poden aportar alternatives satisfactòries. Però això no treu mèrit a tot un moviment no violent, radical en les formes, humanista en el fons, que pretén canviar un cop més la història del món per superar l'explotació de l'home per l'home i vindicar una vida digna per a tots els habitants d'aquest planeta.