Mirada anglosaxona

De Ferran Adrià i d'El Bulli s'ha escrit molt, però encara que aquí ens quedin pocs secrets per saber, el fet que dos escriptors dels EUA s'hagin interessat pel fenomen gastronòmic dels últims temps ajuda a aprofundir en l'anàlisi del que ha suposat la seva existència quan el 30 de juliol se servirà el seu últim àpat i començarà una nova història. Tots dos llibres s'han publicat en anglès abans de fer-ho en castellà. El de Lisa Abend (corresponsal de Time) sobre els stagiaires és com una novel·la divertida i a vegades desmitificadora de la figura del xef, i el de Colman Andrews (Ferran Adrià: un viaje incesante por la gastronomía), un repàs per la seva vida i obra.

El greix del pernil. Tots dos autors asseguren que han treballat amb total llibertat, preguntant, entrant i sortint d'El Bulli... i estan d'acord que hi ha coses que Adrià hauria escrit d'una altra manera. Andrews tenia clar que poca gent coneixia en profunditat Ferran, quan el 2006, poc després d'haver tastat les seves olives verdes esferificades i el caviar de meló, va decidir convèncer-lo, amb l'ajut de José Andrés, per fer una biografia. El xef no creia que hagués arribat l'hora de repassar la seva vida, i li va costar. Ho va aconseguir mentre menjaven tapes i el xef es va untar els llavis amb un tros de pernil Guijuelo. Espera un moment i se'ls llepa: “No hi ha res millor que el gust del greix de l'ibèric a temperatura corporal”. Al rei de la cuina li encanta la puresa de la cuina senzilla i si Andrews no entenia això no podria escriure sobre ell.

Les regles del joc. El crític i gastrònom, que acaba de passar per Barcelona, coneix la cuina catalana des dels anys vuitanta, en què va escriure un llibre sobre el que es feia a casa nostra quan El Bulli era un local “estrafolari” i Ferran un xef sense pedigrí, amb una cuina sense res especial. Des d'aquells dies fins a la ja imminent Bulli Foundation hi ha un llarg recorregut ple d'anècdotes i feina. L'actitud festiva i juganera d'aquell grup de nois, que (com si fossin a l'anunci nou d'Estrella Damm) sortien de festa cada nit, és passat. Ara a El Bulli es treballa amb la creativitat seriosament, i amb molta disciplina (també en deixa constància Abend al seu llibre), i el resultat és el boom d'una nova filosofia. ‘‘Ha canviat les regles del joc”.

Com és Adrià?. L'autor el descriu c com algú tranquil, gens cregut ni tímid, amb sentit de l'humor i gustos modestos (“el meu Ferrari és El Bulli”). Com Juli Soler, escenifica ‘‘allò del seny i la rauxa catalanes'' (al llibre fa didàctica del país!), i estima igual El Bulli, la seva dona i el Barça. Podria haver estat qualsevol altra cosa, i revolucionar els garatges enlloc de les cuines, però la casualitat va voler que es col·loqués de rentaplats quan va deixar els estudis. A Ferran li agradava la truita de la seva mare i els Bollycao, una barreja que ja resulta indicativa. “Perquè prenem cafè i després un ou per esmorzar i per dinar primer un ou i després el cafè?”, es preguntava el xef quan va començar a capgirar les regles de la cuina. Què és crear? “No copiar”, li va dir Maximin el 1987. Ho recullen Abend i Andrews. És l'inici de la història.