L'esquerra ferida

Els campistes indignats de la plaça de Catalunya cada dia estan més relaxats. A un quart d'onze del matí encara hi ha nois que dormen mentre
algunes dones escombren la plaça, que en alguns racons exhala bafarades de pidolaire. Ben d'hora a la tarda, ja hi ha gent que es fa massatges i veig un grup de persones que s'estiren les orelles i fan ganyotes amb la llengua per expulsar la ràbia i el mal rotllo en comunitat. Escampats per terra, alguns campistes pinten cartells. Suquen
el pinzell amb una afició pecaminosa i després el passen suaument sobre el cartró, com si escriguessin els eslògans a la pell de la seva enamorada. Al costat de les fonts s'hi fan classes de ioga. Els alumnes volen lluny del sidral urbà amb els ulls tancats, protegits pel soroll benèfic de l'aigua. A la gespa, hi ha kumbes i guitarres i princeses destronades que només necessitarien una dutxa per trobar una bona feina i una parella que les estimés. Veig que els “indignats” més radicals dormen dalt dels arbres, com els homes primitius i els micos. Tinc una amiga que a còpia de reivindicar la prehistòria i el retorn a la natura es va embolicar amb un sirià
que cardava com un Déu, però collons si li ha costat treure'l de casa. I aquest és l'ambient, un ambient de circ, de manicomi i de parc d'infància, però sobretot
de gent que es llepa les ferides. Els “indignats” són els fills traumatitzats de l'esquerra igual que l'independentisme friqui és responsabilitat de CiU i ERC. Políticament són pólvora mullada, però poden servir per incentivar la venda d'animals domèstics –sobretot de gossos petaners– o d'atracció turística, perquè, segons he vist, alguns japonesos ja els fan fotos.