Evolució democràtica
no ho deleguin tot durant quatre anys a canvi
d'anar-ne un a votar”
Si ens aproximem als darrers esdeveniments del panorama general del nostre país, observem, en primer lloc, que es passeja amb dificultat per les places d'algunes ciutats ocupades per ciutadans “indignats” “amb el món”. Més concretament, aquestes persones volen mostrar la seva indignació cap a la classe política i l'ordre econòmic. I també, només calia passar-hi, contra tantes i tantes altres temàtiques. El moviment, que des del bonisme s'ha qualificat d'espontani, apartidista, asindicalista, pacífic i obert, clama per una democràcia participativa i vol un canvi en el sistema econòmic i polític. És cert que entre aquests “indignats” hi ha una barreja molt heterogènia d'idees i de propostes, moltes de les quals potser no tenen massa sentit o fins i tot són totalment contradictòries amb els principis que han inspirat el moviment. Però això no desacredita en absolut la millor versió bàsica que es podria resumir en una sola sentència: hi ha un profund i generalitzat descontentament amb la manera com la classe política està encarant i abordant els problemes del nostre país.
En segon lloc, cal referir-se al desenllaç dels comicis celebrats el 22 de maig passat, que confirmen un canvi de cicle polític a Catalunya i a l'Estat. Aquestes eleccions han designat els responsables que han de guiar i gestionar la dura correcció dels comptes públics i disminuir acceleradament el dèficit públic, que no és altra cosa que no estirar més el braç que la màniga. Malgrat el relat oficial que hem estat escoltant, màgic i irresponsable per fer creure que els recursos financers eren inesgotables, avui els calaixos de les administracions públiques estan buits i sense accés a més crèdit. Perquè els prestadors volen cobrar i dubten de la capacitat de retorn d'aquest estat del benestar. Si n'hem estat, d'innocents, acceptant aquesta versió! Tal com recordava fa unes setmanes, val més que parlem amb realisme: societat del benestar perquè els recursos per mantenir el benestar surten del nostre esforç, que també marca la nostra capacitat de retorn dels deutes. Ells, alguns, han estat derrotats en les urnes, però els deutes ens queden a nosaltres, els ciutadans, i una patata calenta difícil de gestionar per als que ara els toca governar. Aprendrem per sempre més d'aquesta lliçó tan dura?
Relligant amb bon propòsit ambdós esdeveniments, cada dia és més clara la urgent necessitat de capgirar la praxi democràtica. Entenent que té moltes cares i facetes, voldria apuntar-ne alguna.
Amb recursos financers públics tan limitats pel costat dels ingressos, valdria la pena buscar amplis consensos en l'enfocament de les prioritats en què aplicar-los, en com fer els ajustaments, com incorporar criteris d'eficiència en la gestió de les administracions, com premiar la diligent i bona gestió i com penalitzar la dolenta, com incorporar molta més cooperació publicoprivada a les tasques i serveis públics tradicionalment gestionats per les administracions, com retre comptes de manera clara i senzilla, és a dir, comprensible. En definitiva, en homologar-se internacionalment en termes de societat del benestar.
Aquests amplis consensos els han de promoure els nous alcaldes i alcaldesses i, és clar, el recent govern de Catalunya, amb els altres partits polítics però també amb els representants de la societat civil. Així ho exigeixen els temps actuals, les necessitats, la consciència general de tenir recursos limitats i els corrents de renovació i regeneració democràtica.
Les millores seran segures i els estalvis, també. Es tracta d'avançar en democràcia sostinguda i sostenible, en què els ciutadans no ho deleguin tot durant quatre anys a canvi d'anar-ne un a votar. L'optimització de la gestió es traduirà en estalvis de diners. I la desafecció política podrà anar minvant. És a les nostres mans posar-s'hi immediatament.
I acabaré recordant que en la versió original de la paraula progressisme hi ha una accepció que manifesta que no hi ha res més progressista que administrar bé els diners de tothom. Els deixem els nostres diners a ells o ens n'ocupem nosaltres?