Dispara, Rigola

El final de partida al Teatre Lliure, d'Àlex Rigola, s'acaba avui.

Ha acabat amb quatre representacions del seu adéu particular. Aixeca la quarta paret. Es tanca. Però només per uns dies. Perquè demà mateix comença els assajos de l'espectacle que dirigeix per al festival Grec de Barcelona: Tragèdia. Un muntatge inspirat en El naixement de la tragèdia, de Nietzsche, que es podrà veure els dies 30 i 31 de juliol. Els mateixos dies, per cert, en què esdevindrà una altra mena de tragèdia artístico-gastronòmica: l'adéu d'El Bulli, tal com ha existit fins ara. Coincidiran en el temps dos canvis de ritme de dos creadors genials, Adrià i Rigola. Per bé que tenim garantida la seva continuïtat, amb la Bulli Foundation o el Tickets i el 41º, en el cas del Ferran, i amb els seus nous muntatges, en el cas de l'Àlex.

Quin luxe poder acabar així. Com els toreros, sortint per la sala gran, és a dir, la Fabià Puigserver. Rigola ha acabat amb un spaghetti western teatral, esquitxat del Dispara, Flanagan de Jordi Teixidor, i farcit de rigoletos, els seus clons paròdics.

Ara que plega del Lliure, Rigola se'n fot d'ell mateix, dels companys i dels tics de l'ofici. L'autor director que ha posat micròfon a Juli Cèsar, que ha fet ballar santa Joana dels Escorxadors a ritme dels Black Eyed Peas, que ens ha ofegat amb Glengarry Glen Ross, o ens ha abocat al 2666, per citar quatre exemples que em vénen al cap, s'ha tornat monologuista.

I al seu monòleg es pregunta per què, a diferència del que passa amb el cine, quan la gent ensopega amb una mala obra de teatre perjura que no hi tornarà mai més. Però per sort, malgrat tot, fa vint-i-cinc segles que hi tornem, al teatre. Possiblement perquè és irrepetible, perquè no és mai igual, i no es pot piratejar. S'hi ha de ser, s'hi ha d'anar. I manté un ritual, i un cert grau de catarsi. I això en temps de xarxa social va molt buscat. Com també hi anirà cada nou tret teatral que dispari l'Àlex Rigola.