I si parléssim de la immigració?

A còpia d'ignorar els problemes, els anem fent més grans. El de la immigració, per exemple. Perquè durant molts anys s'ha imposat el discurs políticament correcte segons el qual la immigració no pot ser mai cap problema atès que darrere de cada immigrant hi ha una persona i les persones tenen drets i deures i no són mai un problema. I encara menys si som ciutadans del món i tota la pesca. Molt bonic. Però després arriba un dia en què els ciutadans voten en unes eleccions municipals aquells candidats que han fet fortuna a base de dir que sí, que la immigració és un problema i dels grossos i que ells tenen la manera de resoldre'l, i els electors diuen que tant se val si és incorrecta i no els conec de res que si me l'han de solucionar jo els voto i aquí teniu el meu vot i feu-lo córrer.

A Calaf va passar l'altre dia. I si va passar a Calaf, capital d'una comarca no reconeguda, deu haver passat a d'altres indrets més coneguts de tothom. De les sis llistes que concorrien a les eleccions municipals, pensant amb raó que això de la política és la pila del greix, per a una població de 3.500 habitants a tot estirar, només tres van guanyar regidories. L'alcaldessa de Convergència i Unió, Maria Antònia Trullàs, va obtenir la reelecció i la majoria absoluta amb 7 regidors. La segona llista amb representació va ser la Plataforma per Catalunya, amb 3 regidors ben bufons. I això que ningú a la vila sap qui són ni els ha vistos mai i vés a saber si el dia 11 es presenten a la constitució del consistori. O potser sí, que hi ha qui afirma que són d'Igualada. I una regidora tota sola per a les esquerres dels Units per Calaf.

Això sí, al cap de pocs minuts, les xarxes socials que diguem n'anaven plenes i els calafins de soca-rel es declaraven avergonyits, i indignats!, i n'hi havia qui parlava d'un poble farcit de feixistes, com hi ha món.

A Calaf hi ha un vint-i-llarg per cent de població immigrant i, diguin el que diguin els cosmopolites, la immigració és un problema per a molts vilatans. Certament, encara no hi ha hagut cap conflicte greu, d'aquells que fan tant de soroll que surten als telenotícies i totes les ràdios en van plenes i els diaris s'hi aboquen, i tant de bo que no hi sigui. Però ja hi ha hagut diverses incidències, algunes de les quals o bé no s'han resolt o bé s'han tancat en fals i creant greuges incomprensibles per a molts veïns i dels quals cada dia se'n parla de manera més sincera i deixada anar. A l'institut, en la concessió d'habitatges de protecció oficial, a la plaça del poble, a la guarderia… la llista és llarga i com que no és gens original no cal detallar-la.

El discurs progressistament correcte se sustenta damunt de dos pilars: si els immigrants no s'integren no és pas perquè no ho vulguin sinó que és per culpa nostra, perquè el que de fet pretenem és assimilar-los, que deixin de ser el que són i siguin com nosaltres; i no és veritat que se'ls discrimini positivament, el que passa és que en el moment de repartir les subvencions públiques ells són els més necessitats, passa que són més pobres que els pobres autòctons, què hi voleu fer i sort que en tenim, i per això s'enduen les ajudes.

Cap dels dos pilars no té una mínima consistència.

En un discurs general i pretensiós, vull dir en un discurs d'un partit d'àmbit nacional, en què el candidat volent parlar per a tothom no parla per a ningú, les dues afirmacions arriben a passar per correctes malgrat no ser certes. Ara: ni l'una ni l'altra s'aguanten per enlloc quan se les fa passar pel sedàs de la quotidianitat. Si d'això se'n volgués parlar i es volgués afrontar seriosament i sense fer el merda progressista i cosmopolita, tal vegada a les pròximes eleccions a personatges com l'Anglada i l'Albiol ningú no se'ls escoltaria i la immigració, ara sí, en agafar-la com un problema deixaria de ser un problema per a molts milers de ciutadans.