Culpables i innocents

L'absolució de Lluís Corominas, el gendre del joier Tous que va matar a trets l'ocupant d'un vehicle perquè estava convençut que era un assaltant i que anava armat, ha tingut diverses lectures i interpretacions. Els familiars de l'home mort rebutgen el veredicte d'innocència del jurat i demanen que hi hagi un nou judici amb un jurat diferent. Això no és possible perquè, a part que una persona no pot ser jutjada dues vegades pel mateix delicte, convertiria la justícia en una grotesca fira de rampells venjatius, i les sentències estarien determinades més per una obstinació subjectiva que pel dret penal. Quan no s'està d'acord amb una absolució, sempre s'hi pot recórrer en contra davant un tribunal superior; aquesta és la forma correcta, legítima i, sobretot, legal d'actuar. Això m'ha recordat dos episodis de la sèrie nord-americana Llei i ordre. El primer, de la modalitat Unitat de víctimes especials, mostra com el pare d'un noi mort violentament per un altre vailet, després de manifestar que caldria ajudar el jove assassí –l'home és metge psiquiatre, crec recordar–, acaba matant-lo a trets als passadissos del palau de justícia. Detingut i jutjat, i els advocats aconseguien un veredicte d'innocència adduint un trastorn mental passatger. Ja lliure, explica als policies protagonistes de la sèrie que l'ha mort plenament conscient del que feia, perquè aquell noi no tenia cura i hauria continuat matant. El segon, de la modalitat Acció criminal, va d'un judici en què la policia té l'absoluta certesa que l'acusat és l'autèntic assassí, però no disposa de prou proves per demostrar-ho. I com que sap que es tracta del vertader autor del crim, fa tot el que pot, durant el judici, perquè el veredicte sigui de culpabilitat. Veredicte que, al capdavall, és el que s'emet. Després, els policies celebren que el seu esforç perquè el jurat el trobés antipàtic i, només per això, el condemnés, hagi funcionat. I un d'ells diu, més o menys: “És que el jurat mai no s'equivoca”.