Llatinoamèrica i la democràcia

Bolívia, un estat petit i pobre, expulsa l'ambaixador dels EUA i dóna per acabada la cooperació bilateral pel control de les drogues. El govern dels EUA no reacciona i respon amb el silenci a les manifestacions del president Morales acusant la seva política d'imperialista. Fa només deu anys això no era possible. Llatinoamèrica s'independitza de la tutela dels EUA exercida des de fa més d'un segle. L'ocupació colonial de Panamà i l'annexió de Puerto Rico i les illes Verges a principis del segle XX van ser seguides a l'època de la guerra freda per un control estricte dels règims nacionals que es feien caure –Allende el 1973– o s'envaïen militarment –Grenada el 1983 o Panamà el 1989– per evitar la influència del comunisme i l'aparició de la URSS com a segona potència al continent.

Avui no és així, els règims de la majoria dels estats del continent, després de passar per dictadures militars sovint sagnants com a Xile, Argentina i l'Uruguai, es consoliden a partir de 1990 en democràcies amb eleccions lliures que generen governs estables. L'èxit de les democràcies de Xile, el Brasil, Colòmbia i el Perú són la base d'una eclosió econòmica que millora el nivell de vida de la població i prestigia i estabilitza el règim democràtic. El continent creix en PIB els últims anys un 5,6 % i el Brasil, primera potència regional, un 7,5%.

Els programes México Oportunidades o Brasil, Bolsa de Familia, que condicionen l'ajut de l'estat a les famílies, a l'escolarització dels adolescents, i el fons creat a Xile amb les rendes generades per la mineria del coure amb finalitats socials són demostracions de polítiques per primera vegada centrades en la racionalitat i no en la demagògia, mal endèmic al continent. De fet de 2002 a 2008, 40 milions de llatinoamericans han sortit de la pobresa. A la crisi econòmica de 2008, governs d'esquerres com el Brasil i Xile mantenen l'economia de mercat, la llibertat de canvi i les exportacions i importacions obertes. És una prova més de l'estabilitat econòmica i compromís democràtic d'aquests països.

Les organitzacions supranacionals del continent, com l'Organització d'Estats Americans, centrada en el reforçament de la democràcia, o la Unasur, que impulsa la cooperació econòmica entre estats, constitueixen un fòrum per resoldre els conflictes que demostra la seva eficàcia a les eleccions d'Hondures i a la delimitació de fronteres a l'Amèrica Central, Colòmbia, l'Equador i el Perú. Es resolen ara els conflictes interns i entre els estats per negociació directa sense la influència dels EUA, com fins fa poc.

Les relacions del continent amb l'exterior també es normalitzen. Rússia ven armament i la Xina compra matèries primeres de les quals les exportacions creixen de 21 BU$ el 2005 a 71 BU$ el 2008.

El perill de desestabilització continua estant en els règims de Veneçuela, Bolívia i Nicaragua, que amb una forta influència cubana mantenen una política populista i militarista que pot desestabilitzar la zona. Cada vegada és menys possible, com ha estat el cas amb Colòmbia per part de Veneçuela. Sembla que ara definitivament els perills de revolució i guerrilla, les FARC a Colòmbia, Sendero Luminoso al Perú o Montoneros a l'Uruguai estan definitivament superats. Colòmbia ajuda ara Mèxic i l'Afganistan a combatre el tràfic de drogues i les guerrilles.

La influència dels EUA al continent arribat el president Obama i una administració demòcrata més dialogant, disminuirà: el Brasil ha demostrat que pot mantenir una relació amb l'Iran per interessos estratègics més que comercials malgrat l'oposició explícita dels EUA.

S'ha complert la teoria tantes vegades repetida que només la democràcia podria estabilitzar políticament el continent i que aquesta portaria a un creixement de l'economia, un increment del comerç i, en definitiva, a una millora del nivell de vida, que justificaria i consolidaria la democràcia entrant així en un cercle virtuós. El continent ha necessitat quasi dos segles per passar de l'època colonial i d'explotació a una època de progrés i estabilitat democràtica, passant pel nacionalisme exacerbat del segle XIX amb guerres entre estats, les dictadures oligàrquiques, la revolució i la guerrilla, la repressió i les dictadures militars. Ha estat un llarg camí.

És per als historiadors un motiu de reflexió la comparació del colonialisme anglès i francès als EUA i el Canadà amb l'espanyol i portuguès a Llatinoamèrica. L'un producte d'una població d'origen europeu i protestant i l'altre de la integració dels pobles indígenes i europeus de tradició catòlica i, per tant, de creences més dogmàtiques. Els pobles del nord es beneficien directament de la revolució francesa i converteixen els paradigmes d'igualtat, llibertat i fraternitat en la base de la independència i les constitucions de les noves nacions. Això no passa a Llatinoamèrica pel fracàs d'aquests principis a Espanya i Portugal, i el triomf de l'absolutisme just abans de la declaració d'independència. Podríem hipotetitzar que aquesta ocasió perduda pels pobles de l'Amèrica Central i del Sud ha fet necessari aquest llarg període per arribar a l'estabilitat social i política d'unes repúbliques que han hagut de patir el conflicte i la repressió per la impossibilitat d'expressar lliurament les idees a través de la democràcia.

Es podria pensar que han pagat durant molt temps el preu de la no-democràcia d'inici. La democràcia s'aprèn però el lideratge inicial de les elits i classes dirigents basades en veritats transcendents o alternativament en la racionalitat té conseqüències de llarg abast. Si això fos cert, Àfrica, que entrarà en aquest segle en el procés que va seguir Llatinoamèrica en el passat, però sense elits il·lustrades provinents de les metròpolis, haurà de recórrer un llarg camí abans d'arribar a un cert nivell de democràcia i estabilitat econòmica. A vegades les evolucions són inevitablement lentes.