Solucions de mediocres

Per més que no ho sembli, hi ha socis del Barça que veuen les seccions més com una nosa que com una virtut. Són socis que creuen que la despesa en les seccions és excessiva i innecessària, i que entre veure el club campió d'Europa de bàsquet o d'handbol o invertir més diners en l'equip de futbol, triarien sempre la segona opció. Sempre que a Can Barça hi ha eleccions, però, aquests socis no tenen mai un candidat que els ofereixi l'opció de votar d'acord amb el que pensen. Entre els presidenciables és sempre unànime el discurs que remarca el caràcter poliesportiu com un component intocable de la identitat del club. En les últimes eleccions, Sandro Rosell es va comprometre a potenciar una singularitat poliesportiva única al món, com han recordat Ingla, Ferrer i Benedito, i a totes hores se'l sentia vanagloriar-se dels èxits de les seccions, potenciades per una junta que, paradoxalment, va viure amb la llufa penjada de no tenir cap vocació pel Palau. La promesa de Rosell no només es basava a mantenir, sinó també a crear: aquest estiu, el Barça havia de comprar una plaça en la lliga femenina de bàsquet, un fet que hauria reivindicat millor el paper de la dona en el club que no pas omplir la llotja de senyores, un gest buit de contingut. Rosell rabia perquè la victòria a Wembley aviat ha passat a segon pla, però ell n'ha alimentat l'eclipsi. El problema no és prescindir del beisbol i reduir l'hoquei gel, sinó haver faltat ja a dos grans compromisos electorals en onze mesos de mandat. El primer va ser relegar l'Unicef a l'esquena per buscar el favor d'una fundació qatariana de reputació dubtosa. Si algú creu que ha de ser necessàriament així quan l'economia és delicada, que es pregunti també si no és una mala gestió econòmica no saber convertir en rèdits de caixa el reconeixement mundial de què gaudeix el club. Per retallar i enganyar no cal córrer gaire. Està a l'abast de qualsevol mediocre.