El silenci dels ocells

En la tranquil·la residència familiar de la rue de l'Université, a París, aquesta setmana ha mort Jorge Semprún, un dels exemples més pregons d'intel·lectual europeu del segle XX, un període històric que visqué amb intensitat, des de la doble condició de francès i espanyol i en el compromís militant a favor de la justícia i les llibertats. Nascut a Madrid, de jove abandonà l'Espanya derrotada, quan el seu pare era ambaixador de la República a Holanda, i posteriorment la família s'instal·là a París, ciutat que fou la seva residència tota la vida. Jove militant comunista i membre de la resistència, caigué en mans dels nazis, que el torturaren i empresonaren. Després, una llarga vida de lluitador, prou coneguda pel caràcter públic de la seva figura, exemple d'honradesa política i integritat personal, malgrat haver estat maltractat pels qui s'aprofitaren d'ell i poc reconegut pels qui havien de fer-ho.

He de confessar-me lector de l'obra de Jorge Semprún, a qui vaig descobrir com a guionista de cinema en obres emblemàtiques de Resnais i Costa Gavras i a qui sentí molt proper en la denúncia del monolitisme comunista i en les reflexions contra els totalitarismes, vinguessin d'on vinguessin. No vaig comprendre l'acceptació que féu del Ministeri de Cultura, amb Felipe González, si bé l'enfrontament amb Alfonso Guerra i la fotografia de la sortida del ministeri amb les bosses de plàstic on portava els seus objectes personals donaven testimoni del perquè de tot plegat. Sens dubte, m'he emocionat amb la seva escriptura concentracionària.

Foren els dos anys d'estada al camp de concentració de Buchenwald els que li marcaren per sempre la vida, quan fou un dels quasi 21.000 deportats que restaven al camp quan, l'11 d'abril del 1945, fou alliberat per les tropes nord-americanes. Curiosament, aquell dia, entre nou-cents nens jueus que hi eren retinguts hi havia dos futurs premis Nobel, Elie Wiesel i Imre Kertész. Vuit dies després, el 19 d'abril, Semprún era ferm a la plaça dels Cridats del camp, quan el socialista Hermann Brill llegia el jurament de Buchenwald, on els supervivents es comprometien a no oblidar els fets i els companys morts i a lluitar per denunciar i perseguir els culpables.

Jorge Semprún trigà força a poder escriure sobre l'experiència concentracionària, a la qual feia algunes referències, però no les desenvolupava plenament. Fins i tot trigà a visitar el camp, on no tornà fins al 1992. Necessitava processar i entendre el perquè d'aquella barbàrie. I precisament quan visità per primera vegada Buchenwald tingué interès a entrar en una de les escasses cases del poble, situades a poca distància del camp, per comprovar allò que havia retingut llargament en la ment: doncs sí, des de les finestres del primer pis es veia l'interior del camp, i els que hi habitaven (els estadants no eren els mateixos) no podien dir que ignoraven què hi passava. Tot eren records i, en l'inventari mai oblidat, la intensa olor de carn cremada i l'absència total d'ocells al bosc d'Ettersberg, que rodeja el camp: l'olor de mort els havia foragitat. De tot, L'escriptura o la vida n'és el millor testimoni.

A Buchenwald, les barraques que ocuparen els deportats no hi són, quan tot fou modificat en una segona etapa d'ignomínia, quan el camp, situat a l'Alemanya Est, fou utilitzat per tancar-hi dissidents comunistes. On foren les barraques, que eren de fusta, una estructura de pedra negra marca els fonaments, tots ells numerats segons ho foren a l'època. Quan vaig visitar el camp, els peus em portaren a la barraca 40, lloc on era destinat el presoner 44.904, nombre darrere el qual Jorge Semprún havia vist reduir al no-res la seva persona. Evocar les lectures de l'escriptor era fàcil. A l'horitzó, una xemeneia assenyalava el forn crematori, que no havia parat durant els anys del nazisme, malgrat que Buchenwald no era un camp d'extermini. Força a prop, la soca d'el roure de Goethe, arbre que fou respectat pels nazis quan construïren el camp, ja que es deia que, en l'època romàntica alemanya, quan Goethe residia a Weimar, passejava pel bosc d'Ettersberg i es parava a descansar sota aquest roure. Segurament, Goethe escoltava el cant dels ocells, mentre que Semprún es veié obligat a viure el dur silenci. Ara, els he sentit, els ocells tornen a cantar als boscos propers a Weimar.