Adéu, Rigola
Estimat Àlex, fa uns instants que has signat el teu The End a vuit anys prolífics al front del Teatre Lliure. Podies haver editat un llibre que il·lustrés la teva vanitat, ADN d'aquest ofici, o haver-nos convidat a un copetín de comiat. Però has preferit jugar a l'spaguetti western i suïcidar-te damunt l'escenari amb una picada d'ull plena de complicitat. Et conec des del dia que vaig pressentir que arribaries per trencar la dinàmica decadent que envoltava la Cooperativa de La Lleialtat. I ho has fet amb l'estil i talent que s'esperava de tu. Has perdurat dos mandats, el temps just que duren les coses bones. Ara no em puc abstraure del sentiment de buidor que has deixat entre els teus col·legues. Ho dic pel to de veu apagat que des de fa uns dies tenen el Joan, l'Andreu, la Chantal, el Marc i el mateix Ennio Morricone. Vull donar-te les gràcies per haver col·locat la veu de Bolaño en aquell desert de Tijuana, pel llenguatge cinematogràfic de Nixon, per l'escena saturada de càncer de La Gata, per les històries de Rock'n'roll i drogues, per mostrar-nos la cara més heavy de Shakespeare, pels silencis tallants, per haver convertit els teus espectacles en una party de cultura i denúncia, per ser modern i baixar a l'infern. És tant l'agraïment que no en tinc prou per ficar-lo en aquesta cançó. Només em queda anar a l'òptica i canviar les meves ulleres per unes de pasta negra.
