Logan Pearsall Smith

Corren uns temps convulsos en què no entenem gaire res i hi ha moltes coses que ens indignen. Per no entendre, no ens entenem ni els uns amb els altres. Posats a indignar-nos, ens indignem els uns amb els altres. Els indignats s'indignen amb els qui no s'indignen i ara ja hi ha qui s'indigna amb els indignats. No para d'augmentar la indignació. També la dels qui creuen que no es pot reprimir els indignats com se'ls ha reprimit i la dels qui creuen que d'alguna manera s'ha d'actuar contra els indignats si indignant-se poden dificultar la utilització d'espais públics. Tot va començar perquè algú no va trobar prou digna alguna realitat i es va indignar ...i tot pot acabar amb una indignació general que comporti la pèrdua de la dignitat col·lectiva. Si afegim a tanta confusió que entre els indignats hi ha molts indignats que no s'indignen pel que sembla més indignant, el desori és ja immens i difícilment redreçable si no és a còpia de tornar-nos tots més receptius i pacients abans de mostrar-nos tan indignats i exigents en una mena de diàleg de sords. No podria ser que la indignació al final ens fes perdre la dignitat de la nació?

Tot gira. Però no gaire rodó. «S'ha d'estar una mica marejat per sentir-se a gust en aquest món que gira sense parar», va escriure Logan Pearsall Smith (Milville, 1865-Chelsea, 1946). Aquest escriptor moralista, que es presentava com a cínic, ja ens va alertar que avancem a les palpentes com si fóssim orfes: «Som fills de la nostra època, però uns fills que no arriben mai a conèixer la seva mare.»

Atret per l'elegància, el sentit comú i la bona fe, Pearsall Smith va anar prenent apunts al marge del corrent de la vida. Trabe ha recollit el gruix de l'obra de Pearsall Smith a Todas las trivialidades, un llibre traduït per Héctor Blanco i prologat per Emilio Quintana. Entre les anotacions de dietari i les reflexions filosòfiques, Pearsall Smith hi expressa la seva sensibilitat per l'aforisme: «Els aforismes són les ametlles salades, no ensucrades, del tiberi de la raó.»

Tenint en compte que considerava el sexe i la religió dos plaers absurds i deliciosos, no ens ha d'estranyar gens que Pearsall Smith envegés tant Bernard le Bovier de Fontanelle: «No m'importaria arribar als cent anys, com Fontanelle, que mai no va plorar ni va riure, que mai no va interrompre ningú, que mai no va perdre els nervis, que dominava la ciència de la seva època i que sempre va adorar tres coses: la música, la pintura i les dones, de les quals no entenia absolutament res.»