Les plomes del pollastre

No els donem importància fins que es revelen providencials, decisius, vitals. Parlo dels detalls. I mirin que ja ho diu la seva definició al diccionari: “Part petita o subordinada d'un tot”. És a dir, un detall més un altre més un altre ens poden ajudar a trobar el desllorigador més enrevessat. Ho deia l'altre dia Jaume Subirós a propòsit dels cinquanta anys de l'Hotel Empordà: “petits detalls, grans conseqüències”. Vegin si no el que vaig descobrir quan llegia un reportatge sobre el llibre La vida en (la) companyia. És la història d'una parella d'espies nord-americans, Robert i Dayna Baer, parella sentimental i professional i que treballen a la CIA. Entre d'altres fets, reconeixien que els del seu ram no paren atenció als detalls. Admetien que si es fixessin en aquelles petites coses que semblen foteses, poc importants, gens transcendents i, per tant, poc susceptibles de perdre-hi ni un segon, la història seria una altra i, de retruc, el món seria no sé si millor o pitjor, però en qualsevol cas, diferent. Encara que no ens ho sembli, els membres dels serveis secrets són els que fan possibles els canvis històrics. L'exemple que donaven era sensacional i al mateix temps oferien la resposta a una pregunta que ens fèiem tots: per què s'ha trigat tants anys a enxampar Bin Laden?

Abans de deixar el Pakistan, un dels dos espies, en Bob, diu que va preguntar al seu intermediari paixtu per què els nord-americans eren incapaços de trobar el lider d'Al-Qaida. I el contacte li deia que era molt senzill: “Mai us molesteu a parar atenció a les plomes de pollastre”. Perplex, l'espia exigeix una explicació que l'intermediari li dóna immediatament: “Els àrabs d'Al-Qaida mengen pollastre i els seus amfitrions, els paixtus, que viuen a les muntanyes entre l'Afganistan i el Pakistan, mengen xai. Si haguéssiu recorregut les muntanyes buscant plomes de pollastre fora de les cases, l'hauríeu trobat en quatre dies”. Contundent, sensacional i molt oportú. Un toc d'atenció per a tothom que hauríem d'aprendre a mirar, a observar, a tenir en compte totes les variables per petites o poca cosa que ens pugui semblar. Anem tots tant al nostre aire, entotsolats amb les nostres coses i capficats per no sé ben bé què que ens faríem creus de què descobriríem només parant atenció a allò que passa davant dels nostres nassos. Quantes vegades no hem sentit, que mentre els grans esdeveniments ens enlluernen molt sovint ens impedeixen veure aquells petits miracles que se'ns apareixen cada dia?

És allò que reflecteix magistralment qualsevol capítol de House o de CSI, en què l'observació i els petits detalls són determinants, decisius, per trobar una cura o el responsable del crim investigat. Sèries que parteixen de la tesi que fa gairebé quaranta anys ja va immortalitzar Billy Wilder en la pel·lícula Primera plana, protagonitzada per Jack Lemmon, que hi interpreta un dels molts periodistes desplaçats a una presó per explicar l'execució d'un presoner. En un moment determinat, mentre tots esperen en una sala, se sent un tret i tots surten disparats cap al passadís per veure què ha passat. Surt el xèrif i els diu que l'alcaid ho explicarà tot en una roda de premsa. Mentre els informadors segueixen l'autoritat cap a la sala on s'han de reunir amb l'alcaid, es troben una dona de fer feines que porta a la mà un galleda foradada que regala un fil d'aigua. Ningú s'hi fixa, però el personatge de Lemmon, sí. Deixa el grup, atura la dona i es tanca dins d'una habitació per fer-li preguntes sobre l'origen del forat, que tot indica que és per un impacte de bala. Lemmon sabrà abans que ningú què ha passat mentre la resta espera la versió oficial, la que tindrà visibilitat, aquella que ens volen fer veure. Que no l'han vista, la dona amb la seva galleda? Que era invisible? És clar que no, però han mirat cap a una altra banda ignorant el que passava davant seu.

És, doncs, important fixar-se en els detalls. Siguin economistes que malgrat els indicadors no van veure a venir la crisi; siguin els periodistes que tot i els petits indicis no vam saber la notícia; els metges que tot i els símptomes no van saber diagnosticar una malaltia abans que es manifestés; els investigadors que malgrat les proves que clamaven al cel no van detenir aquell criminal en potència; els polítics que tot i els petits missatges que els llancem la ciutadania no redrecen el rumb; o els espies que malgrat totes les tècniques no han aplicat la més obvia, que és el sentit comú, i han fet que se'ls veiés el llautó o per fer el joc de paraules amb les plomes de pollastre, el plumero.