Jurat popular

Tots hem vist pel·lícules de jurats i tots sabem quin pa s'hi dóna.

Almenys a les pel·lícules. De fet, tots en tenim una al cap, que va ser obra de teatre abans que llargmetratge. És aquella història en la qual un home sol s'enfronta als seus companys per tal que la veritat surti triomfadora del repte a què es veuen sotmesos. No s'hi valen solucions a mitges o petits problemes quotidians: el que compta és anar al fons de la qüestió i lluitar perquè es faci evident la necessitat d'un judici just.

El record d'aquella pel·lícula em temo que ha fet molt de mal. D'acord: s'hi plantejaven dubtes d'ordre quasi metafísic, qüestions que afecten la moral i l'essència de la condició humana, però al final guanyava el bo, guanyava el defensor de la justícia, guanyava qui lluitava sense descans per uns ideals. En el món real dels jurats, vull pensar que també existeix la consciència de jugar amb el destí de les persones. És el que va recordar un representant de la judicatura als membres del jurat que, aquests dies, no ha estat capaç de posar-se d'acord per decidir la sort de la persona que està acusada d'haver matat el seu fill. Pensin, va dir, que la seva decisió afectarà de manera radical el futur d'aquest ciutadà, i que han de deixar de banda les circumstàncies personals, el cansament o el tedi. En certa manera, no m'estranya que no hagin aconseguit emetre un veredicte. Han dubtat entre l'homicidi per imprudència o l'assassinat i, col·locats davant l'enorme compromís de decidir, han optat per rentar-se les mans de manera col·lectiva. D'aquí uns mesos, un altre jurat pot arribar a la mateixa indecisió, amb la qual cosa l'acusat hauria de sortir lliure, perquè així ho mana la llei. Deia que la pel·lícula ha fet molt de mal perquè, en el fons, era un film molt romàntic. ¿Algú em pot assegurar que la manca de consens del jurat gironí no és fruit de la desídia o de les ganes boges de tornar a casa i deixar que siguin els jutges els responsables del cas? ¿Voleu dir que funciona, l'invent?