La restauració de Josep Lluís Núñez

Joan Laporta continua sense ser reconegut com a factor de les últimes conquestes esportives del FC Barcelona. Que Laporta en el seu moment fes l'aposta per Guardiola o tanqués la plantilla d'enguany, semblen qüestions mediàticament menors al costat de la due diligence que s'ha orquestrat contra l'anterior junta directiva del Barça. En canvi, enmig d'aquesta –diguem-ne– activa passivitat dels mitjans de comunicació, contrasta l'atenció que alguns diaris dispensen a Oriol Giralt, promotor del vot de censura contra Laporta en el seu dia. “Oriol Giralt está contento por los triunfos del Barça”, sento en una emissora de ràdio. I cal alegrar-se'n: perquè que algú estigui content, ni que sigui el senyor Giralt, sempre deu ser bo per alenar el karma del cosmos. Però sobretot sobta el procés de restauració que per terra, mar i aire està rebent la figura de Josep Lluís Núñez. En un revival encartronat, al llarg dels últims dies, hem hagut de tornar a suportar la tendència lacrimògena de Núñez, la seva agror i el seu reiterat fracàs per emular la figura gegantina de Joan Capri. Com que per la via ràpida Núñez serà investit factòtum principal del present, convé recuperar la memòria, que sempre és històrica. I per tant no oblidar el presidencialisme autoritari de Núñez, les seves despietades invectives contra tot allò que feia olor d'oposició i la seva nul·la capacitat de diàleg. En l'època de Núñez un grup de vàndals va poder travessar tot l'estadi en ple partit per anar a agredir un grup de seguidors barcelonistes crítics amb la gestió d'aquest president. Aquesta restauració de Núñez arriba en un moment en què la junta directiva vol crear una facció d'animadors per defecte. En aquesta coincidència es perfila la gestació d'una metàfora massa directa per poder-la considerar intel·ligent.