Els mestres, clau del futur
Quan era petita estava molt orgullosa del meu avi, perquè havia estat una persona molt respectada i molt estimada a la Bisbal d'Empordà, tant que fins i tot li van dedicar un carrer. Era mestre de la Generalitat i professor d'idiomes. Va ser un bon mestre que va quedar en el record de tots i totes les qui en van poder gaudir.
Jo no el vaig conèixer, però puc dir que també he tingut bons mestres: tres a l'institut i un a la universitat. Fins i tot en podria afegir una a la llista que vaig tenir a l'escola i que, sense cap mena de dubte, em va donar la metodologia i l'amor per l'estudi que he conservat tota la vida. No em va ensenyar a ser la primera de la classe, em va ensenyar a estimar el que feia.
Jo sóc de les persones que penso que no hi ha bons i mals estudiants, que en tot cas hi ha bons i mals mestres, i que, en definitiva, el fracàs escolar és el fracàs de tot el sistema educatiu, és el fracàs del país.
En plena societat de la informació, les metodologies de l'aprenentatge a Catalunya se centren, encara, en la transmissió de coneixement, però resulta que el coneixement és obert, està disponible. En aquest entorn, el que necessitem són bons mentors. Ara més que mai, mestres i professors hem d'actuar com a líders, hem de posar en marxa la nostra capacitat transformadora per mitjà de la motivació, la perseverança i la generació d'expectatives. Sempre explico que, acostumada al nostre “no arribaràs enlloc!”, quan vaig portar els meus fills a l'escola als Estats Units em va sorprendre molt una pancarta de benvinguda que deia: “Arribaràs on tu vulguis arribar!”.
No pararé de repetir que hem d'assumir amb urgència que un dels efectes de l'impacte de les TIC en l'educació és que les institucions educatives de primària, secundària i ensenyament superior hem perdut el monopoli del coneixement i que els nostres joves ho saben. Quina és la nostra resposta com a educadors? O bé mirem cap a una altra banda o, en el millor dels casos, intentem donar respostes que segueixen els nostres esquemes mentals, no els seus.
A escala internacional es parla d'una crisi generacional de l'educació, i governs i institucions educatives fa anys que busquen la sortida. Els Estats Units proposen que per a millorar la qualitat de l'educació pública a primària i secundària és urgent millorar l'estatus de la professió d'ensenyant escollint els millors mestres, formant-los i pagant-los més bé. Els països més ben situats en l'informe PISA, com són Corea, Singapur i Finlàndia, han seguit aquest camí i han convertit la professió de mestre en una professió reconeguda, respectada i valorada.
El president Obama, en un discurs recent sobre l'educació, va dir: “A Corea del Sud els mestres són considerats constructors de la nació i penso que ja és hora que tractem els nostres mestres amb el mateix nivell de respecte”.
Potser el que ens hauríem de preguntar és què podem aprendre dels qui obtenen millors resultats, i, quan ens fem aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: “Formeu millor els professors i eleveu el seu estatus social”.
I aquí no em puc estar de dir que la UOC ha fet esforços per tirar endavant un magisteri pilot d'excel·lència que integrés la seva experiència en educació i tecnologia i en la transformació del model educatiu. Però no ha estat possible per resistències pròpies dels agents del sistema universitari català, que han provocat que uns quants centenars d'aspirants a mestres catalans estudiïn a la universitat virtual de la Rioja, perquè no tenen l'opció de fer-ho per mitjà de la UOC, i presencialment no els és possible.
Al final, som nosaltres els qui escollim en quines mans i en quines condicions posem el nostre futur.
