Els Pets no fan llufa

Només he estat una vegada al poble de Constantí. Hi vaig anar per entrevistar tres joves que feia una mica més de cinc anys que tocaven en un grup que feia pocs mesos s'acabava de doctorar en el mític concert del Palau Sant Jordi. Des d'aleshores, aquella banda viatgera (dient-ho a la manera dels seus admirats Credence) ha fet probablement més voltes a Catalunya que cap altre grup, i aquest any celebra els primers vint-i-cinc anys damunt de l'escenari. Poca broma, amb Els Pets, per més que ells siguin més de la broma que ningú.

En Lluís Gavaldà, en Falin Càceres i en Joan Reig avui són vint anys menys joves que el dia que em van rebre a Constantí, però mantenen intacte l'esperit d'un grup que ha vingut a aquest món per entretenir el personal amb una oferta sense pretensions aparents però amb una professionalitat insuperable, la millor manera que té l'ambició per anar tirant milles sense por de cremar el motor en el primer revolt. Els Pets s'han fet grans i s'han anat fent millors, i no crec que hi hagi ningú que els pugui discutir el lloc preferent que ocupen en la història del país. Les seves melodies han servit per posar la lletra i la música de molts compassos de la banda sonora d'aquest raconet de món. I ho han fet sense escarafalls, defugint l'extravagància pseudointel·lectual i fent el desentès a eventuals cants de sirenes de llengües imperials. No m'esborrona dir que, tot i que també sóc vint anys menys jove que Els Pets que vaig conèixer, continuo sent-ne un fan. Això sí, ara m'estimo més escoltar-los assegut, no fos cas que saltant gaire, a diferència d'ells, acabés fent llufa.