L'art de la figuració

La política, ja se sap, és en una bona mesura un art de la figuració. En la seva òrbita, les coses són com són, però sobretot són el que semblen. Sens dubte és important aconseguir determinats objectius, però tot sovint, com que el resultat del propòsit inicial acaba tenint un elevat grau d'imperfecció i d'incertesa, es concentren bona part dels esforços a fer creure que, sigui com sigui, el resultat és positiu. Si la gent es creu la mitja veritat, o la mentida més o menys dissimulada, ja s'ha aconseguit la part més important del que es buscava.

En aquest sentit, vendre la moto d'unes votacions per elegir un alcalde i formar un govern municipal és un exercici especialment alambinat d'aquest art de la figuració. I és que, per la seva mateixa naturalesa, la diversitat de situacions i les dinàmiques locals treballen en contra del mínim de coherència que, a escala de país, seria desitjable. Però el partit que ha guanyat les eleccions, aquell que realment té a les seves mans més possibilitats de crear o torpedinar governs municipals –els altres només poden fer valer el seu vot de qualitat per arrambar algunes alcaldies escollides–, té una paper una mica delicat si no vol donar una imatge d'oportunisme exagerat. Em sembla haver llegit en algun lloc que, per evitar-la, el PNB sí que ha estat clar i net en la seva proposta política per a la formació dels governs municipals: la consigna era que, en tot cas, els regidors nacionalistes bascos simplement s'havien de votar a si mateixos. I fora martingales. No sé si la cosa era exactament així, ni si han arribat a complir-ho. Tant se val, perquè el que m'interessava ressaltar és que, molt probablement, aquesta era l'única posició digna, presentable, fidel al vot dels electors. Aquesta o reconèixer sense embuts la de signe contrari: i és que, com que no votem directament l'alcalde i del que es tracta és d'obtenir una majoria en el si de la corporació municipal, el partit no dóna cap consigna i tothom fa el que vol a casa seva. Així, doncs, llibertat d'elecció a ultrança per arrambar tot el que es pugui...

Però no: seguint la pràctica de l'art de la figuració, vet aquí que es fan equilibris impossibles per mirar d'oferir una imatge coherent i responsable, quan en realitat, darrere d'aquesta presentació, hi ha una opció política que, com que té els seus costos, és millor vendre d'una manera edulcorada. Sóc dels que creuen, per exemple, que CiU, en vista dels resultats municipals, va decidir que el soci que més li convenia era el Partit Popular, entre altres coses per garantir-se el suport al pressupost de la Generalitat, un xic d'estabilitat a Barcelona i la presidència de la Diputació. Opció legítima, no cal dir-ho, però una mica difícil d'explicar per a un partit tan nacionalista com l'altre però d'una nació diferent i antagonista. La solució és anunciar solemnement que es respectarà la llista més votada, amb la qual cosa s'entronitza un personatge polític com Xavier García Albiol a l'alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya: això és obra de CiU, ni més ni menys. Com a contrapès, s'hi posa Tarragona, on no hi ha hagut discurs xenòfob ni anticatalanista del partit vencedor i on la llista més votada ha guanyat amb cinc regidors de diferència. Els casos, doncs, no són equiparables, però s'equiparen per anar repetint el missatge: respecte a la llista més votada. Després, no cal dir-ho, aquest principi fa aigües pertot arreu i, contràriament al que afirmava Duran i Lleida dissabte passat, les excepcions proliferen. No hi fa res, perquè l'important no és el que és, sinó el que sembla.

I la figuració continua: es diu que CiU s'ha vist “abocada” a comptar amb el PP per al pressupost de la Generalitat. I la culpa és del PSC, que, en lloc de posar-s'hi bé, ha donat un “cop de porta”. La veritat és que, per més voltes que s'hi vulguin donar, per més excuses que s'hi trobin, continua resultant incomprensible entendre per què el principal partit de l'oposició hauria de votar justament el pressupost del govern. Però, en fi, el missatge a vendre és inequívoc: el “culpable” del pacte “forçós” CiU-PP, aquest pacte vergonyant que fa de tan mal vendre, és el PSC.

Més encara: l'anomenada llei òmnibus. Comencem per l'aspecte formal: una sola llei que en modifica vuitanta. Hi ha gent que l'aplaudeix amb entusiasme, perquè, diuen, així ens estalviem pèrdues de temps, retòrica parlamentària i debats estèrils que ja sabem com s'acabaran: amb un acord CiU-PP una altra vegada. Els qui això diuen no semblen adonar-se, en la seva frivolitat, d'on els porta aquest raonament: atès que ja disposem de majoria suficient, ens podem estalviar la feina de diputats i diputades. Amb tres o quatre lleis més d'aquest calibre, el Parlament acabarà la feina d'aquesta legislatura en quatre dies. Tot això que ens podríem estalviar, afegirien amb un aire sorneguer els aprenents de bruixot... I ara parlem del fons de la llei: es tracta d'una revisió radical del marc legislatiu vigent. De tan radical i multiforme com és, cal buscar-li una etiqueta que la faci digerible per a incauts: la llei busca, diuen, la simplificació, l'agilitat administrativa. Qui podria abominar de paraules tan boniques? Després, però, mires les entranyes del projecte i resulta que hi ha opcions ideològiques explícites que no podran ser objecte del debat que mereixen, i una concentració de poder i una centralització en molts casos que és tot al contrari dels principis que es prediquen.

Sempre s'ha dit que l'ambigüitat ha estat la clau de l'èxit del pujolisme, i és ben clar que hi ha molts catalans que combreguen amb aquest joc permanent. No hi ha res a dir, però crec que els primers mesos del govern d'Artur Mas mostren un salt qualitatiu en aquesta pràctica política. I és que, cada dia que passa, s'eleva a principi fonamental d'una tasca de govern que res no sigui allò que sembla.