Els somnis i les urnes
De motius per estar indignat n'hi ha, i molts. Ara, si algú volia que un moviment capaç d'atreure adhesions ideològiques diverses, i que podia ser el senyal d'alarma necessari per a una regeneració democràtica urgent, fracassés, està en el bon camí. La bunquerització de les places ja va ser un primer pas per a la pèrdua de moltes simpaties inicials. A banda del garbuix de propostes i de la ingenuïtat d'algunes (que s'acabin els eros, com si fos possible per art de màgia, o la jornada laboral de 30 hores sense reducció salarial), fets aparentment anecdòtics com l'esbroncada a l'alcalde de Girona in pectore, Carles Puigdemont, no ho són tant. Impedir o facilitar la feina dels mitjans de comunicació en funció de la conveniència del moviment, tampoc. Intentar impedir la celebració d'un ple del Parlament ja són, definitivament, paraules majors. Sigui el que sigui la regeneració política, no és la clausura d'un Parlament elegit democràticament. El govern de la Generalitat no és una junta militar. La meitat del cens encara és la meitat del cens i per pobres que siguin les xifres sabem qui ha votat els diputats i no sabem qui ha votat favorablement la invasió dels carrers. Les pancartes dels indignats diuen que els polítics no els representen. I ells, ¿a qui representen? ¿A quants representen? I si els seus somnis no caben a les urnes, ¿on cabran?
