Ridícul

Els diré, per començar, que els “indignats” tenen totes les meves simpaties. Ja vaig escriure en un article anterior que bona part del malestar dels “indignats” joves s'explica perquè després de fer tot el que se suposa que havien de fer per tenir una vida digna s'han trobat que el futur consistirà en feines mal pagades i precàries, i en pensions, si és que les cobren, molt baixes. És a dir que, en el fons, la protesta és reaccionària. Els grans lemes? Fullaraca. Hi ha por del futur o, el que és el mateix, de la llibertat, un fenomen que el psicoanalista Erich Fromm va explicar magistralment. Res de canviar el sistema, doncs.

A mi, la manera que tenim d'exercir la democràcia em desagrada. Jo preferiria que tinguéssim llistes obertes perquè poguéssim triar els nostres representants per la seva vàlua, i que els diputats fossin més pròxims als seus electors. Però una cosa és pensar que el sistema democràtic que tenim és imperfecte i una altra ben diferent és proclamar que els diputats no ens representen, lema que força “indignats” enarboren.

Potser sí que no representen els pocs milers de persones que es van aplegar a les portes del parc de la Ciutadella de Barcelona. Però, i ells? A qui representen, ells? Els ha triat algú? Per quins set sous consideren que les seves idees són tan importants per barrar el pas als diputats elegits pel poble?

Dimecres va ser un dia en què Catalunya va fer el ridícul. Diputats escortats pels mossos. El president arribant en helicòpter. Periodistes agredits perquè la premsa sempre manipula, oi? És que ens hem begut l'enteniment?