Enrabiat

Ahir et vaig anar a veure als envolts del parc de la Ciutadella. Era de bon matí i no hi havia –encara– col·lisió amb la policia. Hi vaig anar amb bicicleta i no vaig tenir cap problema a ficar-me pertot arreu. I em va semblar que ja no eres l'indignat de fa unes setmanes. Per començar, l'asfalt desprenia ferum de vi ranci i secrecions; i estava literalment cobert de brossa. No t'havies posat a escombrar ni netejar el terra com a la plaça Catalunya, de fet tenies massa feina a cridar i renegar contra els rics i els poderosos.

Jo ja entenc que malparlar dels que manen és un dels esports que més ajuden a portar una vida sana, però vaig observar que ho complementaves amb altres pràctiques gimnàstiques. La més estesa, la de capgirar contenidors, abocar els seus continguts pel carrer i obstaculitzar el pas; això també amb les jardineres, tot i que la falta de rodetes és evident que no les feia tan populars. També vaig notar una certa afició a l'escalada i arrencada de reixes –que després quedaven per terra.

Però el moment culminant era el dels linxaments verbals; o bé dels diputats incauts que passaven per allà, o bé l'expulsió dels companys dialogants. En vaig veure un parell, d'aquests, que marxaven i negaven amb el cap cot. De debò, amic enrabiat, no sé perquè ens encaparrem a celebrar Jocs Olímpics, quan tenim aquests mundials de l'alteritat, aquests campionats internacionals amb un sol idioma oficial, que ens situen tant al mapamundi. I de pressupost ínfim, perquè ja se sap, la ràbia no té preu.