L'acord impossible

L'acord de comerç mundial Ronda Doha negociat des de novembre del 2001 entre els 153 estats que formen part de l'organització mundial del comerç, WTO, s'encamina a un nou fracàs, potser el definitiu després dels de 2003 a Cancun, 2005 a Hong Kong i de la cimera del 2008. L'objectiu és la millora de les condicions de vida en els països en desenvolupament i l'increment del comerç mundial eliminant les barreres i aranzels entre estats. El projecte és global i ha de ser acordat i ratificat per tots els estats per ser vàlid i vinculant. La magnitud dels consens necessari ha fet inviable fins ara l'acord malgrat la transcendència de les conseqüències que se'n derivarien.

El mecanisme de negociació és senzill, els estats desenvolupats han de reduir els subsidis a la seva agricultura i els aranzels per la importació de matèries primeres i productes agrícoles i de baix valor afegit, i els països en desenvolupament han de reduir les seves barreres d'entrada pels serveis lligats a la indústria i els productes d'alt contingut tecnològic.

Una raó no menor per al fracàs de l'acord és la visibilitat que el mecanisme de negociació focalitza sobre les cessions que fa cada estat més que sobre els beneficis que obté per les cessions dels altres, que per ser múltiples són més difícilment identificables i quantificables. El mecanisme de negociació és fa a través de complexes fórmules que calculen les compensacions d'aranzels entre països. Semblaria més fàcil orientar la negociació a acords específics que es puguin modular en funció del temps i l'amplitud del mercat. És cert que l'excés de flexibilitat i la possibilitat d'acollir-se a excepcions afebleix el tractat, però l'excessiva rigidesa no és tampoc la solució.

La qualificació de nacions emergents crea un problema major perquè en aquesta categoria s'inclouen grans potencies productores com Brasil, Xina, Sud-àfrica i l'Índia, juntament amb països pobres i petits amb recursos limitats d'Àfrica, d'Àsia i d'Amèrica.

Quan entre els països emergents hi són els majors productors de determinats productes com Xina i l'Índia, és obvi que el mecanisme base de reducció d'aranzels dels països desenvolupats a canvi d'accés al mercat dels països teòricament emergents queda profundament trastocat en detriment d'aquells. És com si, a darrere dels petits ratolins fràgils i delicats, s'hi amaguessin els elefants i tots haguéssim de ser tractats de manera similar pels EUA i la UE.

Una de les tècniques de negociació assajades pels països desenvolupats per desencallar acords ha estat oferir reduccions dels subsidis al seu sector primari per promoure una reacció de reducció de proteccions als seus mercats pels països en desenvolupament. El mecanisme no ha funcionat en la majoria dels casos perquè la reacció a l'oferta per part dels països emergents no ha arribat a produir-se i aquesta nova posició ha estat la base per a la futura negociació i per tant ha dificultat encara més l'acord. De fet quan s'ha arribat a prop de la negociació final s'ha demostrat que les cessions per part dels països rics i desenvolupats que suposen el 53% del PIB mundial era del 75% de l'esforç comercial total del tractat, és a dir, dels 283 BU$ equivalents al 0,5 del PIB mundial. El desequilibri era excessiu per ser acceptat.

És aquesta una negociació en la qual s'ha posat molt d'esforç i ha produït escassos resultats possiblement pel pervers mecanisme del fet que els estats consideren que allò que estan quasi disposats a cedir per reduir les traves al comerç ho consideren automàticament moneda de canvi perquè altres estats redueixin les barreres dels seus mercats. És un procés de negociació egoista que ha malbaratat possibles acords per una visió massa a curt termini.

És possiblement en l'àmbit del medi ambient on es poden trobar acords com les compensacions dels països rics per la menor desforestació dels emergents o la reducció de la pesca industrial en àrees encara no explotades, però les perspectives d'èxit d'un nou acord d'aquest abast és escassa per massa difícil, massa complexa i massa depenent d'un excessiu nombre de variables.

És just reconèixer que han estat els EUA els que més esforç han posat en aquesta negociació. No és el cas de la UE que en molts casos ha negociat més amb la mirada posada sobre els problemes interns que en els de la negociació.

És potser l'acord més substantiu d'aquesta inacabable negociació el pacte per l'exportació lliure d'aranzels, de béns i serveis lligats al sector de les comunicacions i els sistemes d'informació, eina essencial per impulsar la millora, el creixement econòmic i en definitiva la riquesa del tercer món. És cert que el fracàs de Doha ha alimentat un cercle viciós que ha conduït al refugi en acords comercials bilaterals i que aquests per si mateixos han reduït la necessitat i urgència d'un acord general, però la realitat a curt termini és que s'aconsegueixen així resoldre problemes concrets dels avantatges dels quals difícilment es pot discrepar.

És escàs el resultat fins ara aconseguit d'una negociació en la qual els països emergents tenen molt a guanyar però que no es tanca per la seva demanda de més cessions dels països desenvolupats que aquests no accepten. La major flexibilitat dels països en desenvolupament estaria justificada perquè la seva posició dura en la negociació és a ells a qui bàsicament perjudica.

Malgrat tot, la crisi profunda del 2009 no ha reduït en excés el comerç mundial malgrat les tensions inevitables que una economia en recessió genera. És possiblement aquesta la prova que la globalització no té marxa enrere i que els beneficis del comerç estan més sòlidament instal·lats en el món, malgrat la manca d'un acord de comerç global, que fa 80 anys, quan vàrem patir la primera gran crisi econòmica mundial.