Bèlgica

Bèlgica és un estat coixí que el Congrés de Viena es va inventar l'any 1830 per aturar França. Però els coixins són útils quan després hi ha algú que hi posa un cul o un cap i, a Bèlgica, fa més d'un any que no tenen govern i, per descomptat, que no tenen cap –que un rei no és res, ho sabem tots–, i Europa –la població d'Europa, vull dir– té tan poc pes en aquest món globalitzat d'avui que, si en el segle XIX semblava que Bèlgica era al cor del món, avui potser no sigui ben bé al cul, però fa tot l'efecte que s'hi acosta. (A més, a qui preocupa França en un món on qui no és musulmà, sud-americà o ianqui té un alt percentatge de possibilitats de ser de color negre o de color groc?). No: Bèlgica avui és un coixí que no serveix de res i a França, tot i la seva grandeur i el seu oh la, la, els turistes japonesos se la poleixen en dos o tres dies). Fa molts anys, Josep Carner va escriure un poema que es deia, justament, “Bèlgica”. Ja ho saben: Carner era el príncep dels poetes catalans, va haver d'anar a l'exili i va viure i va morir a Brussel·les. De fet, devia acudir-se-li parlar de Bèlgica perquè vivia a Brussel·les: si hagués viscut a Anvers, el poema s'hauria titulat “Flandes”, i si hagués viscut a Charleroi, s'hauria limitat a comprar un bitllet de Rynair, que és pràcticament tot el que avui sabem de Valònia. El cas és que allà on Josep Carner i la gent del seu temps deien Bèlgica, Brussel·les o França, molts catalans avui diem Flandes, Nova York o Escòcia. Com passa amb molts de coixins, avui molts estats i moltes capitals ja no serveixen pràcticament de res. I els llits –ja que són pràctics i que s'hi està bé– millor que cadascú se'ls triï i que se'ls faci.