Entesos?

El punt feble de la comunicació humana és que es tracta d'una eina sensacional, però manifestament millorable. Parlem la mateixa llengua però, sovint, no ens acabem d'entendre. La llengua serveix per dir i per no dir, per revelar i per amagar. A vegades les dificultats de comunicació semblen insuperables. Un poeta angolès, Antonio Jacinto, va fer aquell poema sobre un enamorat que volia escriure a la dona que estimava però va adonar-se de la doble tragèdia: ni ell sabia escriure, ni la dona sabia llegir:

“...però tu no saps llegir

i jo –ah, gran calamitat– no sé escriure”.

La cosa fa tanta pena que vull recordar que, en situacions extremes, s'apel·la al llenguatge de l'amor com l'únic capaç de desfer tots els malentesos. Aquí també, però, hi ha camp per a petits equívocs. Hi ha el cas d'aquell meu amic que un dia ens va deixar parats quan, en una reunió de senyors, va declarar solemnement això: “Nois, fa quaranta anys que estimo la mateixa dona!”. Vàrem quedar impressionats i estàvem a punt de treure'ns el barret quan, amb un punt d'alarma a la veu, hi va afegir: “Si la meva dona se n'assabenta, em mata”. Pobre home. Quant d'amor i quin desfici. Feia quaranta anys que vivia instal·lat en un malentès. No és pas el primer cas a la història. No sé si ha pogut aguantar la pressió gaires més anys. L'última cosa que en vaig saber era que havia anat a fer el camí de Santiago. Un home devot. Els escèptics solen pensar que cal conviure amablement amb els malentesos. Pensen que són l'expressió del fatalisme inherent a la comunicació entre humans. A vegades, com a Otel·lo i Desdèmona, una confusió et porta a la tragèdia. A vegades, un petit equívoc és el detonant per trobar una ànima bessona. Ens hi hem de conformar. I, a vegades, com va dir Zsa Zsa Gabor en una cèlebre declaració d'intencions matrimonials, cal deixar ben clar quin és el punt de partida per evitar malentesos: “Vull un home amable i comprensiu. He de pensar que això és demanar massa d'un milionari?”.