Arqueologia de demà

El romànic va durar tres segles, el Renaixement no va arribar a dos, el romanticisme es redueix a unes quantes dècades. Els vols low-cost i la globalització d'internet han accelerat el procés, de manera que els moviments culturals se succeeixen cada vegada més de pressa. Avui dia, la velocitat és tan alta que reconèixer que formes part d'un moviment significa que has arribat tard. El moviment hipster deu ser el primer d'una nova sèrie: no va néixer de cap i de nou, sinó com l'eco d'un moviment anterior, i els seus membres rivalitzen a l'hora d'enterrar-lo. L'única opció plausible és la de precursor.

Els lectors d'aquesta columna deuen haver observat que, d'un temps ençà, entre els menors de trenta anys abunden els texans estrets, les dessuadores amb caputxa, les camises de quadres, les gorres iròniques, la bijuteria gegant, el rímel abusiu, els tatuatges en forma d'estrella. S'aprecia una resurrecció de l'estètica de pel·lícula pornogràfica, o sigui, retrats estil Polaroid de nois amb bigoti i jerseis de llana que els van petits. Altres característiques hipster són la tendència a asseure's a terra, a cargolar la llengua a les fotografies, a menar bicicletes sense canvi de marxa, a conrear el kitsch caucàsic, a idolatrar la pel·lícula Academia Rushmore i les cançons de Belle and Sebastian.

La visió dels hipster varia segons l'observador. Poden ser uns nois intel·ligents i polisaturats, uns nostàlgics de les sèries familiars, uns fashion victims amb ínfules de coolhunters, uns professionals a l'hora de fer-se l'interessant, uns lectors de Slavoj Zizek, una variant cool de l'estupidesa urbana, una còpia d'una còpia, una mena de neobohèmia postindie. En tot cas, tothom està d'acord que els hipsters odien els hipsters.

L'acta de defunció del moviment arriba traduïda per l'editorial Alpha Decay: ¿Qué fue ‘lo hipster'? Una investigación sociològica, a càrrec de Mark Greif. Recull debats, reflexions i articles, la majoria contradictoris, sobre un moviment que tothom dóna per acabat. Hi ha aproximacions culturals, és clar, però també polítiques, postcolonials, econòmiques i urbanístiques. Val la pena llegir-ho, ni que sigui perquè part del que succeirà demà al nostre carrer és el que va passar ahir a Nova York.