els miralls de la ficció
La revolta humanista
Entre l'àmplia obra literària de Jorge Semprún sempre m'ha interessat un llibre escrit a mitjan anys noranta titulat Federico Sánchez se despide de ustedes. Probablement el llibre no té l'altura de La escritura y la vida, ni forma part de les seves grans obres literàries, fins i tot podem acusar-lo de llibre pragmàtic escrit per imperiosa necessitat; de totes maneres crec que és un llibre lúcid i absolutament vigent en els temps que corren. El text va ser escrit després que Jorge Semprún dimitís de ministre de Cultura del govern de Felipe González. Federico Sánchez, nom que Semprún utilitzava en la clandestinitat comunista, critica durament Alfonso Guerra i mostra la seva decepció per la burocratització del ministeri. Més enllà de les curioses interioritats que explica, el llibre em commou perquè arriba a una interessant conclusió quan constata que va sentir-se decebut perquè va veure que ni la cultura, ni l'educació formaven part dels projectes prioritaris del govern, ni de la política espanyola. Quan Semprún afirma això, no ho fa per defensar la seva ocupació ministerial, sinó per deixar clar que un dels grans dèficits de la política radica en la seva incapacitat de pensar en el futur. Al llarg del llibre demostra com la pragmàtica del poder provocava que no es tingués gens clar que només des d'una clara formació cultural i des d'una ferma educació en valors tan immaterials com l'art, la lectura i el saber es pot arribar a construir un futur sòlid.
Semprún tenia molt clar que el gran error de la societat postmoderna radicava a haver pensat sempre en termes de present i de futur immediat, a buscar la rendibilitat a curt termini, a no saber entendre que una societat intel·ligent és aquella que mima els que han de venir darrere seu. Semprún va escriure el llibre després d'un llarg recorregut vital que el va portar a viure les vexacions dels camps de concentració nazis i les lluites de la clandestinitat política contra les dictadures. Avui, curiosament, vivim en un temps de grans paradoxes. Els governs de color blau menyspreen sistemàticament l'educació i la cultura donant-los un valor més que secundari, mentre els que s'indignen no tenen gens clar que en els temps que s'acosten l'única revolució possible continua essent la de l'humanisme.