Anys 80

L'any que ve farà trenta que va esclatar la crisi del deute extern a Mèxic i Amèrica Llatina. Els governs i els bancs de molts països es van endeutar en dòlars més enllà del que era raonable. Arran d'una forta caiguda de l'activitat econòmica i una pujada dels tipus d'interès decretada per la Reserva Federal dels Estats Units per frenar la inflació, aquests països van declarar-se insolvents. No és que deixessin de pagar el principal del deute: és que no podien pagar ni els interessos. La solució arbitrada pel Fons Monetari Internacional en aquell moment va consistir a abaixar els salaris, retallar la despesa pública i social i devaluar les monedes per afavorir unes exportacions debilitades i de les quals depenia pagar els interessos. Els països deutors es van haver d'espavilar com van poder. Durant el procés, alguns bancs van fer fallida, una part del deute es va declarar incobrable i la pobresa i el malestar social van créixer vigorosament. Els sona la musiqueta?

Ara tenim una crisi del deute semblant, però hi ha algunes diferències clares. La primera és que aquesta ens afecta a nosaltres. Ja no ens podem mirar la crisi com un fet llunyà que no ens fa ni fred ni calor. La segona i més important és que ara hi ha una xarxa de seguretat, encara que les notícies diàries semblin apuntar en un sentit contrari. Aquells que, pagats d'ells mateixos, aprofiten la crisi per dir que sense la Unió ens en sortiríem millor, que recordin l'exemple d'Amèrica Llatina als anys 80. Sort en tenim de la Unió i de l'euro. Si no, ja ens podríem posar a tremolar.