El mètode democràtic ens atueix

El poder existeix. L'autoritat també. Fixem-nos-hi a casa, a la feina, a qualsevol organització, al carrer..., fins i tot en un mercat o en la pràctica d'un esport. Cal jerarquia i ordre sempre que constatem pluralisme. Entre les bestioles sol manar el més fort o el més sa. Fins i tot quan treballen de manera distribuïda, com els tèrmits, hi ha certa estructuració que permet resultats sovint grandiosos. Els humans som lliures. Aleshores, quines són les bases de la legitimitat del poder entre nosaltres? Els estalviaré el cas de la família, l'església o l'empresa. Anem a la política: la fal·lera actual pel vot no ve pas de Grècia. És un “dogma” recent: cadascú val un vot i tots valen igual.

Hem après fins i tot amb la LOGSE que, durant mil·lennis, el món ha funcionat amb altres fórmules: des d'estructures socials acèfales o “segmentades” fins a altres més complexes com les imperials o el feudalisme. La gent se n'anava sortint. Amb les revoltes polítiques dels segles XVII i XVIII sorgeix l'Estat lliberal i –amb la revolució del nostre veí del nord– el democràtic. Des d'aleshores, sembla que l'autoritat queda legitimada per la rousseauniana “volonté général”.

Quin és l'avantatge principal del procés de votació? Imaginin 34 adolescents esverats per decidir on aniran de viatge de fi de curs. Impossible resoldre-ho excepte si algú diu: “Votem!”. La paraula màgica atueix tothom. La democràcia té dos mèrits: un, que pacifica; l'altre, que és reversible. Qui hi pot estar en contra?: produeix una addicció ensopidora.

La legitimació del poder té quatre possibles bases: (a) la “tradició” (el costum o els precedents històrics, com podria ser l'acceptació de la monarquia); (b) el carisma d'una personalitat excepcional (serà emocional, però pensin en Gandhi, Mandela o Luther King); (c) la “racionalitat legal” (procediments, lleis i votacions), que ara domina. La que compta, però, és la (d): el rendiment i l'eficàcia, els resultats.

Per això, votar bàsicament és judicar el que s'ha fet abans. La nostra democràcia està malalta: no mira endavant. És avaluativa i poc propositiva: ens calen herois i no pas precisament aquests cridaners que alteren el treball quotidià. Necessitem una nova democràcia, que no sigui només l'opi del poble quan hi ha pluralisme. Els filòsofs hi hauríem de pensar.