La societat, la política en crisi?

He viscut en primera persona amb tristesa i preocupació els fets succeïts en el darrer ple de pressupostos passat. Un grup de persones amb violència i coaccions impedien als diputats entrar perquè consideraven que les retallades socials que es proposaven no podien ser votades.

Més enllà de si s'hauria pogut fer millor la protecció dels diputats, cal que siguem capaços de destriar el gra de la palla. La violència cal condemnar-la sempre. Estem en un estat de dret i l'autoritat de seguretat i la justícia faran el seu curs. Però no podem amagar el cap sota l'ala de temes de fons que cal analitzar i actuar.

En l'inici d'aquest segle la societat ha canviat sense retorn; la globalització dels mercats, de la comunicació i de la gent han transformat les persones i les seves vides. La immediatesa, la infinita capacitat de compartir informació, han creat unes xarxes noves i junt amb la situació econòmica, l'atur i la precarietat laboral i social han fet expressar el malestar d'una altra manera. La política, les institucions, els sindicats i l'autoritat vertical han perdut pes.

És veritat que en la dècada del noranta teníem un percentatge d'atur igual i menys coixí de serveis i prestacions públiques, però s'expressava més localment i els canals de sortida de la crisi eren més coneguts, més a l'abast. A més, els darrers anys de bonança, les persones s'havien acostumat a un consumisme i una qualitat de vida molt millor. Economia familiar per damunt potser de la realitat amb crèdit fàcil i economia especulativa especialment immobiliària a Catalunya. La cultura de l'esforç, del valor, dels mèrits, de l'emprenedoria, dels projectes col·lectius havien perdut pes social.

El mimetisme dels joves que reclamen llibertat, democràcia i justícia social a la Mediterrània s'escampa a casa nostra: els moviments dels “indignats” del 15-M, amb suport intel·lectual, social i mediàtic ampli que recullen un malestar no canalitzat en una societat que qüestiona les regles del joc.

En realitat demanen a la política canvis, de fons i de formes. Com canalitzar les propostes? Qui són els interlocutors?

Primer cal tornar a reivindicar la política, la democràcia representativa més enllà de les reformes de les lleis electorals, dels lideratges, de la connexió amb els problemes de la gent i de l'acceptació de les limitacions. No podem negar ni la necessitat de l'autoritat i l'ordre democràtic ni contraposar la democràcia representativa, municipal o parlamentària a la necessària democràcia participativa i deliberativa.

Si es nega la política com a capacitat de transformar la societat en base a l'interès general s'aconsegueix donar poder als lobbies –econòmics, financers, mediàtics–, al populisme –messianisme, xenofòbia– o a l'abstencionisme o vot en blanc, que afavoreix a opcions conservadores, en general. S'aconsegueix l'efecte invers al que es volia. És un avís.

Ara bé, és possible construir un projecte social i polític des del pensament progressista, amb una aliança sòlida amb les classes populars, mitjanes, joves, creadores, intel·lectuals? Vull pensar que sí. Després de la Segona Guerra Mundial o del franquisme a Europa, a Espanya i a Catalunya l'esquerra de base socialdemòcrata ha contribuït a la justícia social i a la llibertat de manera substancial. Cal recuperar el crèdit de la política com a pas previ per construir un nou model de desenvolupament econòmic, social i ecològic; trobar la coherència, els lideratges polítics i socials.

No ens podem amagar darrere la mundialització per no actuar individualment i col·lectivament.

Ara toca reformular l'autoritat, la convivència des del respecte i la intransigència davant la vulneració dels drets humans i les migracions com a fenomen estructural. En aquesta Catalunya que ara es debat entre el discurs nacional i social, per a mi indissociable, caldrà reformular amb més claredat les posicions polítiques però també socials.

És la societat que està desorientada o és la política? La política és l'expressió social. Com deia Guannar Myrdal, premi Nobel d'economia: darrere cada problema econòmic hi ha un problema polític. Ni relativisme ni determinisme, acció i reformulació política i social per un món en canvi.

La política, deia Campalans, és pedagogia. Hi ha qui diu que és pur màrqueting. Hauria de ser connexió i comunicació social. La tan desgastada paraula federalisme potser és la clau. Federalisme ve de foedus, que vol dir pacte, diàleg, consens, llibertat i unió. Recuperar el valor dels individus que volen anar junts igual que les nacions i pobles des de la diferència, des del respecte profund al pluralisme.