Les línies pellroges
Són tantes les coses que passen al meu voltant que, darrerament, ja no sé si pujar o baixar, si avançar o aturar-me, si venir o anar... Sort dels amics i sort del saldo del meu compte corrent (compte!, “normal”) que em dóna el punt de realitat imprescindible per autoreconèixer-me. Mai no m'hauria pensat que escriuria això del meu banc! Quedo astorat de la rotunditat amb què els professionals de l'opinió, del periodisme, els intel·lectuals, els jutges... hi diuen la seva, no en privat, no maduradament, no reflexivament, d'avui per ara, en viu i en directe, i cada dia... Altres som més porucs. Molt més. Més innocents, també. No pas per estar exempts de culpa, precisament. Pensava que les portades dels diaris de dijous i els telenotícies obririen amb titulars semblants. Ja havien passat 48 hores de dues informacions que haurien d'haver sacsejat el món. Hi havia hagut temps per treballar-hi. L'agència EFE distribuïa un teletip en què es llegia que 4.600 milions d'euros dels fons dels EUA, destinats a la reconstrucció de l'Iraq, s'han perdut i probablement han estat robats. L'altra notícia deia que l'Audiencia Nacional investigarà els Botín per frau i falsedat pel patrimoni de la família dipositat a Suïssa, que podria superar els 1.000 milions. I un grapat d'energúmens, oblidant Gandhi, ens han barrat la possibilitat d'un titular contundent respecte a això, que feia molta falta. Apa, bon diumenge, me'n vaig a Arbúcies, a les enramades.
