Catalunya es lliura

En poc menys d'un any hem passat de demanar la independència de manera massiva al carrer (10-J, a algú li sona?) a ser una compungida comunitat autònoma. El partit que va guanyar les eleccions nacionals pedala a roda de la política estatal. Ni pacte fiscal, ni concert, ni gaire res que pugui importunar la caverna. Fins que no hi hagi eleccions generals, qui dia passa,pressupost empeny. Encara que sigui havent de pactar amb la senyora que s'acaba de sumar alegrement al procés de mort a pessics de la llengua catalana.

A l'oposició, la mateixa tàctica. A can PSOE-PSC, per intentar evitar una nova trompada electoral, els interessa més que a ningú que es visualitzi la parella entre CiU i el PP. Esquerra continua en mans dels seus brillants estrategs. Quan tindria l'oportunitat (encara que fos signant un xec en blanc, ja no ve d'aquí) de sortir com a força decisiva per impedir que el govern del país caigui en mans de l'espanyolisme, va fent d'escolanet dels socialistes, sostenint-los disciplinadament el salpasser.

I al carrer. Ja vam veure ahir quin grapat de proclames tan ocurrents i aquesta incapacitat d'entendre que als països amb règim fiscal normal, digui's estat seriós, digui's el País Basc, la crisi és una cosa que passa als altres. El gran Pere Quart (el qual, per cert, dissabte va complir 25 anys de mort en la més estricta intimitat) ho va descriure de manera preclara ja fa anys: “Caldrà refer els conreus i escarrassar-se/ som quatre gats malavinguts/ i me n'estic veient una muntanya”.

Els versos són del poema Noè, una metàfora a partir del Diluvi Universal.

I l'aigua que baixa.